La vida té vida pròpia

I ara ve quan hauries de començar a construir de nou la paret         el mur la muralla          la reixa la carcassa           l’armadura la tercera pell d’espines. Quan hauries de deixar de creure en allò de les cases casa la cuina           el recer       la intempèrie lluny (rere els vidres) Deixar de creure-hi simplement seguir passant la vida sense gaire cosa més que l’únic estret tros de terra que et pertany. I després              un dia tornar a fer l’amor sense ser-hi gaire gaudir des de la superfície i arribar a creure que la vida te la pots omplir amb la feina el cinema          els vermuts         el gimnàs les sèries de Nètflix alguna festa esporàdica amb alcohol i fum quan la buidor sigui nàusea. Però no comences. No saps per on. No trobes els maons les eines        els ferros          el llautó          les espines. Ets encara  un laberint d’estances buides per on campen impunes        els corrents d’aire.

Encara em passa, de tant en tant. Veure't a les fotos i plorar-te. No a les d'abans, quan jugaves amb les criatures i pujaves a la muntanya i et feies passar la calor d'agost remullant-te de dalt a baix amb la manguera del pati. A les altres. Les dels ulls extraviats, la mandíbula inferior caiguda, les bruses tacades d'oli i restes de menjar ressec a les mànigues dels jerseis. Les fotos de la teva ment feta de nusos. Les de la boja. Eres la boja de casa i no ens ho podíem dir ni podíem dir-ho, quin mal endins les paraules que són bufetada. Tampoc no ens dèiem la por que ens feia que t'escarnissin quan sorties sola a vagarejar pels carrers buscant una estació de tren o un port per agafar un vaixell o el funicular de Valpo que duia fins al teu barri. Que si t'escarnien,  com escarnien la senyora Maria que sortia de casa amb sabatilles roses i pidolava cigarros amb aquell plany mig de plor mig de lletania,  no hauríem sabut com rebentar la ignomínia si no er