divendres, 4 de gener de 2019

reconstruccions

I ara ve quan hauries de començar
a construir de nou la paret        
el mur
la muralla          la reixa
la carcassa           l’armadura
la tercera pell d’espines.
Quan hauries de deixar de creure
en allò de les cases casa
la cuina           el recer      
la intempèrie lluny (rere els vidres)
Deixar de creure-hi
simplement
seguir passant la vida sense gaire cosa més
que l’únic estret tros de terra que et pertany.
I després             un dia
tornar a fer l’amor sense ser-hi gaire
gaudir des de la superfície
i arribar a creure que la vida
te la pots omplir amb la feina
el cinema          els vermuts         el gimnàs
les sèries de Nètflix
alguna festa esporàdica amb alcohol i fum
quan la buidor sigui nàusea.
Però no comences. No saps per on. No trobes els maons
les eines        els ferros          el llautó          les espines.
Ets encara un laberint d’estances buides
per on campen impunes       els corrents d’aire.


dimecres, 2 de gener de 2019

ni les boges


Encara em passa, de tant en tant. Veure't a les fotos i plorar-te. No a les d'abans, quan jugaves amb les criatures i pujaves a la muntanya i et feies passar la calor d'agost remullant-te de dalt a baix amb la manguera del pati. A les altres. Les dels ulls extraviats, la mandíbula inferior caiguda, les bruses tacades d'oli i restes de menjar ressec a les mànigues dels jerseis. Les fotos de la teva ment feta de nusos. Les de la boja. Eres la boja de casa i no ens ho podíem dir ni podíem dir-ho, quin mal endins les paraules que són bufetada. Tampoc no ens dèiem la por que ens feia que t'escarnissin quan sorties sola a vagarejar pels carrers buscant una estació de tren o un port per agafar un vaixell o el funicular de Valpo que duia fins al teu barri. Que si t'escarnien, com escarnien la senyora Maria que sortia de casa amb sabatilles roses i pidolava cigarros amb aquell plany mig de plor mig de lletania, no hauríem sabut com rebentar la ignomínia si no era a còpia de mossegades i insults de tribu, de clan rabiós. Perquè de casa, no es toca ningú --ni els perduts      ni les desencaixades          ni les boges       ni els  borratxos.