dissabte, 20 d’abril de 2019

Bona Pasqua

(Fotografia: Queralt jqmj (CC BY-SA 2.0)



Ella s’acomiada en un correu col·lectiu amb un "bona Pasqua a les que la celebreu" (femení no genèric, que totes som dones en el grup), i a mi m'entra una emoció càlida que em deixa molta estona amb un gràcies infinit ballant-me per dintre. Fa tants anys que no m’acosto a la parròquia més que alguns diumenges esparsos per acompanyar el pare a missa, que havia oblidat el relleu que adquiria aquest “bona Pasqua” en una comunitat que dóna espai a una vivència espiritual compartida. A diferència del “bon Nadal”, potser massa gastat per l’ús comercial i consumista, i buidat ja, fins i tot per a molts creients, del significat profund de la celebració litúrgica, el “bona Pasqua” ha estat sempre, i és encara, una invitació a celebrar la vida, el renaixement, la superació del dolor després d’haver-lo travessat en carn i sang, la connexió total amb la gratitud de respirar encara, de ser-hi encara, i de saber-nos vives. Coincideix, a més, sovint, amb l’inici de la nostra primavera, una promesa de desglaç, de dies llargs i nits a la fresca, de maduixes amb nata, cireres sucoses i roselles valentes als marges dels camins.

Aquest any, doncs, rebo un “bona Pasqua” després de molt temps, i passen coses. Passa que se m'obre un espai de reconeixement d'una vivència espiritual que no per íntima necessita menys ser compartida. Passa que arriba, justament, en un moment en què l'esclat primaveral se solapa amb la recuperació física després de moltes setmanes d'aturar màquines, i que en aquest procés, lent i esquitxat sovint de desànim, m'ha sostingut la cura i el compromís de persones estimables que s'afegeixen a aquest "bona Pasqua" des de la seva pròpia i distinta posició respecte de l'espiritualitat i les creences. No sé, de fet, si són atees, budistes, musulmanes, panteistes o de la pachamama, i només m'importa en la mesura que per a elles sigui també important compartir-ho; però sí sé que ens fem lloc, les unes a les altres, des del que som i mirant el que l'altra és, no el que voldríem que fos; el que l'altra sent, pensa i creu, i no el que voldríem que sentís, pensés i cregués. I és que acomiadar-se desitjant un “bona Pasqua a les que la celebreu” en un grup de persones heterogeni pel que fa a les creences i l'espiritualitat supera de llarg qualsevol teoria sobre el respecte a la diversitat religiosa: és un gest real de compromís i de pràctica d'aquest respecte, un acte verbal que aconsegueix fer espai a una dimensió importantíssima per a les persones creients (en aquest cas cristianes) sense negar en absolut l'espai a les persones no creients o que tenen altres creences. Encara més: les posa en relació, com una rotllana que s'eixampla per fer lloc a qui acaba d'arribar i permetre-li que sigui qui és, en plenitud.

Acullo, doncs, el "bona Pasqua a les que la celebreu" amb la gratitud de qui se sap reconeguda (no tolerada, ni acceptada, ni admesa) en una part d'ella que la travessa i la significa. Una mà oberta ja no solament al diàleg, sinó a l'acte amorós de fer espai a la vivència de l'altra persona, tant si ens ressona en l'experiència pròpia com si ens resulta totalment aliena. No cal gaire més per posar en pràctica el teoritzat respecte a la diversitat religiosa: simplement celebrar amb, compartir amb, ser amb. I no perdre mai de vista que aquest reconeixement absolut i incondicional de l'altre és justament l'arrel que dóna sentit a les lluites i els compromisos dels moviments socials en què ens vinculem: la lluita radical contra l'opressió, el rebuig i l'odi exercits contra qualsevol ésser humà.

Text publicat a La Directa (20-04-2017)







dijous, 11 d’abril de 2019

L'âme proscrite de ma mère



L'âme proscrite de ma mère
cogne contre la vitre

Oiseau encagé trop longtemps
tout au long de sa vie
elle chante mes poèmes
aux banquets du diable


Anise Koltz

dissabte, 9 de febrer de 2019

a les arrels de l'exili


Abattez mes branches
sciez-moi en morceaux
les oiseaux continueront à chanter
dans mes racines.
Anise Koltz

febrer desferma torbonades i en suma cada any, implacable i burleta. Emplastre sobre emplastre sobre emplastre. Quanta tenacitat t'ha costat la indiferència perquè vingui ara aquest cop de vent a congelar-te els pulmons. "Volia fer-te mal, volia que em respectessis, volia donar-te una lliçó, dir-te que a la [aquí nom mediàtic] no se la tracta així." Maltractadores del món, moriu-vos. Vaig malentendre l'orgull --no es tractava d'amagar l'estocada, el cop de puny a l'estómac, el projectil encertant de ple la meva línia de flotació. Tampoc avui, ni els febrers que vindran. Perquè, sabeu, sempre canten ocells afònics a les arrels de l'exili. Encara canten.


divendres, 4 de gener de 2019

reconstruccions

I ara ve quan hauries de començar
a construir de nou la paret        
el mur
la muralla          la reixa
la carcassa           l’armadura
la tercera pell d’espines.
Quan hauries de deixar de creure
en allò de les cases casa
la cuina           el recer      
la intempèrie lluny (rere els vidres)
Deixar de creure-hi
simplement
seguir passant la vida sense gaire cosa més
que l’únic estret tros de terra que et pertany.
I després             un dia
tornar a fer l’amor sense ser-hi gaire
gaudir des de la superfície
i arribar a creure que la vida
te la pots omplir amb la feina
el cinema          els vermuts         el gimnàs
les sèries de Nètflix
alguna festa esporàdica amb alcohol i fum
quan la buidor sigui nàusea.
Però no comences. No saps per on. No trobes els maons
les eines        els ferros          el llautó          les espines.
Ets encara un laberint d’estances buides
per on campen impunes       els corrents d’aire.


dimecres, 2 de gener de 2019

ni les boges


Encara em passa, de tant en tant. Veure't a les fotos i plorar-te. No a les d'abans, quan jugaves amb les criatures i pujaves a la muntanya i et feies passar la calor d'agost remullant-te de dalt a baix amb la manguera del pati. A les altres. Les dels ulls extraviats, la mandíbula inferior caiguda, les bruses tacades d'oli i restes de menjar ressec a les mànigues dels jerseis. Les fotos de la teva ment feta de nusos. Les de la boja. Eres la boja de casa i no ens ho podíem dir ni podíem dir-ho, quin mal endins les paraules que són bufetada. Tampoc no ens dèiem la por que ens feia que t'escarnissin quan sorties sola a vagarejar pels carrers buscant una estació de tren o un port per agafar un vaixell o el funicular de Valpo que duia fins al teu barri. Que si t'escarnien, com escarnien la senyora Maria que sortia de casa amb sabatilles roses i pidolava cigarros amb aquell plany mig de plor mig de lletania, no hauríem sabut com rebentar la ignomínia si no era a còpia de mossegades i insults de tribu, de clan rabiós. Perquè de casa, no es toca ningú --ni els perduts      ni les desencaixades          ni les boges       ni els  borratxos.