dissabte, 24 de novembre de 2018

torna la vida


Això és el que fem les dones taure quan te n'has sortit i has agafat un avió per tornar a casa amb la vida bategant entre els teus braços després de tants dies de convalescència: ens comprem pernil del bo, obrim una ampolla de vi negre i brindem en el silenci de fora mentre endins es desfermen tsunamis d'enyorança, de gratitud, de forats negres en què la pregària era un crit que foragitava el pànic i demanava que et quedessis, que et quedessis, que et quedessis --queda't-aquí-amb nosaltres-amb els petits-amb les figueres i el roser-amb el safareig i l'hibiscus-amb les parets de pedra seca i les barreres de fusta de l'entrada-queda't com vulguis però queda't. Brindem un mes després amb la mateixa lluna, rodona i sèpia, tancant el cercle, i estimem estranyament el vertigen d'aquella nit, el sobresalt, el perill i la sang teva escolant-se com un aiguat per la riera i el terror innombrable de perdre't, perquè a tocar de la mort, la vida era encara més vida i l'amor era encara més amor. Celebrem la vida que va escollir quedar-se mentre plorem tota la por i ens esclaten en cada fibra dels músculs els minuts d'espera tensa, les hores guanyades a l'amenaça del no-res, el desig dels teus peus descalços mig enfonsats en la terra de l'hort i les teves mans acaronant les tomaqueres. Tot és ara i aquí, l'enyor i la gratitud, el silenci i els riures dels nens, l'esperança i l'angoixa, la cicatriu i la pell suau del nadó. Tot és ara i aquí, en aquest brindis, en aquest cuidar-se a soles, com a soles es viu el terror de sentir com te n'anaves i la fe absoluta que finalment voldries quedar-te. El pis, aquest cop, no és buit. Hi respires tu, que et vas quedar, i hi respiren les criatures i el company incondicional i les amigues que no ens han deixat caure. Hi respira la vida tota, que aquesta vegada ha decidit no abandonar-nos.