divendres, 3 d’agost de 2018

les amants i l'estiu

(article publicat a La Directa l'agost de 2017)


Les bicicletes són per a l'estiu, i l'estiu és per a les famílies. Per als nuclis monògams atomitzats, amb criatures o sense. Per a l'altra. Perquè, des de la visió de l'amant, l'altra no és ella, sinó la-també-estimada-de-la-seva-estimada (o del seu estimat): la legítima, l'oficial, la visible o en tot cas la que ocupa un lloc en principi (i generalment al final) inamovible en un sistema familiar on ella, l'amant no legítima, no oficial, no visible, no té ni espai, ni lloc, ni nom.

Les bicicletes són per a l'estiu però l'estiu no és per a les amants, que s'esborren amb l'esclat enlluernador de la canícula. El que durant el curs escolar es podia disfressar d'anarquia relacional, poliamor entès a conveniència o canita al aire reincident, s'estavella el mes de les vacances contra el mur inapel·lable dels cuernos de tota la vida. De setembre a juny, l'amant posseeix, en el sentit menys capitalista del terme, uns espais i uns temps reduïts però seus, ben seus, que dibuixen una quotidianitat mínimament estable: potser els dimarts al migdia en qualsevol bar de menús de l'Eixample, potser els dimecres al vespre que l'estimada o estimat inventa reunions o feina endarrerida, potser alguns migdies al pis de la cunyada que no pregunta res i ho endevina tot. De setembre a juny, hi ha almenys un lloc, un temps concret, on l'amant pot aguantar l'equilibri, caminar de puntetes, creure's que no li cal res més, suportar els diumenges (que també, com l’estiu, són per a les famílies, per als nuclis monògams atomitzats, amb criatures o sense) perquè l'endemà sempre és dilluns i torna a ser fàcil saltar de pedra en pedra la passera d'aquest riu que potser no té cap altra riba però ja que hi som, almenys que sembli una aventura. 

Les bicicletes són per a l'estiu i l'amant també pedaleja. Perquè, no cal patir, que ella té també una (altra) vida més enllà de l'espai-temps estret i invisible on s'esborra i s'amaga. L'amant té amigues i amics, aficions i dèries, potser feina, potser estudis, potser projectes i lluites i compromisos, probablement un lloc a dins d'una (altra) família, il·lusions i dols, malalties i fortaleses. Potser, fins i tot, fa anys que es treballa el cos i la ment i l'ego i ha après a no demanar res, a acceptar el que hi ha, a responsabilitzar-se de les pròpies decisions (també d'aquesta, la de seguir en equilibri damunt la passera del riu, sempre amb el risc de caure a l'aigua); a gaudir el present i a canalitzar les emocions "negatives" amb meditació, ioga, mindfulness, running, spinning, zumba o el que sigui que li demani el cos en cada moment. No cal patir, que segurament no es quedarà tot l'agost tancada a casa mastegant en solitud l'exclusió forçada, espiant les fotografies del facebook per saber per quins paisatges camina avui la família feliç o esperant ni que sigui un whatsapp que digui alguna cosa més que "bon dia" o "bona nit".

Bé, sí, d'acord, probablement no podrà evitar esperar whatsapps, senyals de fum, alguna pedra plana que li asseguri que aviat, quan acabi l'estiu, retrobarà la passera. Però l'amant també té una (altra) vida, i potser algun agost aconsegueix autoconvènce's que tot està bé, que ho accepta tot, que no se sent exclosa ni esborrada ni invisibilitzada. Potser algun agost fins i tot no l’empeny el desig de saltar-se l’estiu amb un triple mortal (perquè ja direu què es fa amb l’enyor els dies de sol i vermuts i prunes i cinema a la fresca) i plantar-se a la tardor sense ni despentinar-se. I sant tornem-hi, que aquí no ha passat res. 

Però l'estiu és implacable, i de vegades el que disfressem de poliamor es converteix fàcilment en poliardor (el terme no és meu: el vaig caçar al vol en una conversa entre cerveses un dissabte al vespre) perquè no hem sabut gestionar ni la cura ni l’autocura i hem passat per alt la imprescindible lliçó de posar límits. I llavors a l'amant ja no li serveix allò de Val més temps de qualitat encara que sigui poc, perquè som temps, no tenim temps. I som, també, paraula (els límits del llenguatge són els límits del meu món, deia Wittgenstein), i l’amant s’obliga o l’obliguen al silenci, perquè hi ha terceres persones implicades o perquè no vol més judicis ni consells que no ha demanat, i al final (i mentrestant, és clar) el que sent es redueix a una massa amorfa que se li instal·la en algun lloc del cos (el diafragma, el coll, la boca de l’estómac) i que val més ignorar o fer veure que s’ignora. I l'amant, fins i tot si no és feminista ni lesbiana (i fins i tot encara que sigui filòloga), en el fons sap que el que no es diu no existeix, i que el temps i l'espai no dits (el temps i l'espai invisibles, a l'armari de l'armari de l'armari) simplement no existeixen. No són.

L’estiu no és per a les amants, però les bicicletes són per a tothom. I l’amant confia que si es lleva ben d’hora ben d’hora ben d’hora i pedala i pedala i pedala, potser trobarà un espai-temps que no es construeixi des de la mancança, sinó des del reconeixement lliure del desig propi, del voler irrenunciable de cadascú. 


dijous, 2 d’agost de 2018

plenitud

Font: Nació Digital

"(...) Posaríeu a prova la vostra força contra mi? Ni de conya, no s'hi atreviria ningú, a posar a prova la seva força contra mi. Perquè tots sabeu que no hi ha res més fort que una dona trencada que s'ha refet a si mateixa."
Hanna Gadsby, Nanette

Ressaca l'endemà de l'eclipsi. Però no penso maleir el vi, ni els cigarrets, ni la lluna ensangonada. Com vam riure, després! Els nens ja dormien i amb la germana i el cunyat vam començar a mirar fotos de fa temps i a recordar batalletes i a mi se'm va acudir preguntar Com us vau conèixer exactament, i no sé com ni per què, al cap d'una estona estàvem petant-nos de riure mentre la lluna plena acabava, passet a passet, de foragitar l'ombra. Quanta llum, que intensa, la que empeny la fosca amb aire triomfal després de l'eclipsi i mostra la lluna amb més plenitud que mai. És que mai havia vist un eclipsi de lluna sencer i tota jo em sentia com el primer cop d'alguna cosa --el primer cop de volar per damunt dels núvols, el primer cop de beure gin amb llimonada, de nedar nua al mar, de contemplar una rissaga des de la terrassa d'un bar de copes del port. Vam riure, ahir, saps, i el riure va ploure sobre el record de la teva traïció, la que va començar aquell mateix estiu que la germana i el cunyat es van conèixer. Vam riure i ens hi vam pixar damunt, i va quedar tan estovat que feia riure-pena mirar-lo. I només unes hores abans havia tornat a fer mal, un mal petit, gairebé epidèrmic, que més aviat enfadava d'una manera aguda i irritant, com quan et pica un mosquit inesperadament i no ets a temps d'esclafar-lo amb el palmell obert de la mà. I el tabú planava entre la germana i jo perquè ella sabia que jo havia vist les fotos i jo sabia que ella ho sabia i que callava perquè vés-a-saber-potser-encara-li-fa-mal. I sí que en feia, un poc, perquè de la confiança matxucada com una ametlla amargant en un morter no en queda més que una pasta immenjable, i perquè mai no em vaig permetre odiar-te ni que fos una estona per poder, potser, algun dia, estimar-te (i estimar-me). Feia un poc de mal, sí, petit i epidèrmic, irritant, però sobretot feia una pena-sense-riure per la insipidesa de les persones a qui mai no els passa res a la vida, que han patinat sempre amb genolleres pel pati de casa, que no poden mirar l'altre com un cos que sent i no com una pell que rellisca. Que mai no s'han trencat i s'han refet i han estat capaces, qualsevol nit d'estiu, de tornar-se a emocionar amb un eclipsi de lluna com si fos el primer cop, el primeríssim primer cop, d'alguna cosa.