dilluns, 12 de març de 2018

o no perdre-se-la


ni tindré res a veure 
en si ets feliç o no ets feliç 
ni tindré res a veure 
en si ets feliç o no ets feliç  
Manel, "Criticarem les noves modes de pentinats"

Ser-hi o no ser-hi. Perdre's la vida d'algú o no perdre-se-la. Acompanyar-li els dies, les morts, els naixements, les traïcions, o fer mutis darrere les bambolines. Deixar que descansi el cap damunt la teva cama quan la venç el cansament de les hores eternes d'hospital, o haver reculat prou anys llum perquè ni se li acudeixi pensar que podries haver estat tu qui li fes companyia. Sostenir-li els silencis. Celebrar-li els versos, les paraules, els pisos nous, les plantes que no se li moren malgrat les ventades, els racons nous descoberts a les entranyes de l'illa; o mirar simplement cap a un altre lloc, com si hi hagués de debò llocs irreconciliables. Ser feliç només perquè torna a somriure d'aquella manera que. Preguntar-se si dorm tranquil·la, si dorm inquieta, si murmura en somnis. Voler-li bé i fer-li-ho saber. O no tenir res a veure en si és o no feliç, no preguntar- no preguntar-se, no fer-li saber res.

No ser-hi. No preguntar-se. No fer saber res. Perdre-s'ho. I sumar aquest buit a la mort, que va venint des del silenci, sota la pluja.

5 comentaris:

Nuria ha dit...

Molt bonic. A vegades voldríem ser-hi però les circumstàncies fan que no hi poguem ser, no poguem preguntar perquè tampoc sabem si ell o ella voldria que hi fóssim ... Tot complicat i alhora tant fàcil.

Lita Palomera ha dit...

Feia temps que no visitava el blog. Estic innactiva al facebook perquè em vaig cansar d'ell. Ara he de recordar visitar-te. Com sempre, val la pena.Una abraçada.

la vida té vida pròpia - Sònia Moll Gamboa ha dit...

Gràcies, @Lita! Sempre contenta que passis per aquí!
@Nuria, gràcies per comentar i per visitar aquest espai. Una abraçada.

Imma ha dit...

De vegades navegant per la xarxa, deixant-se endur pel vent, sense rumb, descobreixes que la mar, en tota la seva immensitat, és tot el que els teus ulls àvids veuen però també hi ha tot un món submergit que no és tant visible si no t'hi endinses. Això és el que m'ha passat,a l'haver vingut a raure aquí, a l'haver-te llegit gairebé per casualitat. Les teves paraules m'han conmogut fins el punt d'agraïr-te de que escriguis tan bonic, de que despertis i remoguis sentiments i emocions. Gràcies!

la vida té vida pròpia - Sònia Moll Gamboa ha dit...

Gràcies, Imma, per deixar-te emocionar. Benvinguda!