Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: gener, 2018

'La clau dicotòmica', d'Elisabet Punset

Imatges
Tornar a l'arrel Escriure un poemari és dibuixar un trajecte. Un recorregut de vegades circular, de vegades lineal, de vegades fragmentat, acabat en punxa, en angle cec, obert a l'infinit, que travessa els cossos i reconfigura els paisatges. La paraula poètica recol·loca les peces del desconcert i del naufragi. Ens retorna un "jo" distint, transformat. Ens re-diu i ens re-ubica. Ens re-defineix. A l'altra banda dels versos, cada cop més enfora, s'esmuny l'univers que va ser tan nostre que feia mal, i que encara ens pertany, però que potser podem, ara, començar a deixar anar. Elisabet Punset ens convida a transitar el seu trajecte per uns camins diàfans, sense opacitats retòriques ni pretensions sobreres. Sabem d'arrels, de miratges i de claus que deslloriguen les cruïlles vitals, i per això sentim, a mesura que recorrem els versos de La clau dicotòmica , que trepitgem terra, que trobarem fites a través del bosc si en algun moment pe

fulla sola

Imatges
Fotografia: Damià Coll, Mianorca Per recordar que no puc donar-te a llum, sagno aquest mes el dia que vas néixer. Sóc òrfena en la sang menstrual que m’hipnotitza mentre et dic el nom, és no-mare la sang menstrual herència teva. Sóc fulla sola a l'extrem de la branca i sagno avui per recordar que no puc donar-te a llum, que no et puc fer present en cos i sang ara i aquí. Sóc fulla sola, filla sola, filla muda, filla atònita. Filla sense. Bufa vent del sud i la ràdio em diu que es mourà aquest vespre el vaixell que em porta a l'illa. Jo dic que sortiré a coberta a beure'm el vent i la sal i la fosca. Que no serà el llebeig qui m'acabarà d'arrencar de la branca, ni el vent del nord que tornarà a venir qualsevol tarda d'hivern i em paralitzarà a la plaça del Born mentre el desig m'espera en un pis arrecerat al carrer de Santa Clara. Que serà l'oblit qui esqueixarà la branca i farà caure la fulla que avui només viu perquè la retalla el cel. Travesso