dilluns, 16 de juliol de 2018

aneu lladrant


que si pots lluitar a mort tota la nit contra els malsons i sortir-ne més o menys indemne, què t'importen ja els carrers hostils, les tempestes amb llamps i els insults homòfobs. Que aquesta nit he tret l'espasa, sabeu, i gairebé he aconseguit ofegar amb el coixí el cap d'un fantasma insolent que pretenia ficar-se'm entre els llençols. Era més aviat guapot i es fotia de mi amb una certa displicència, com qui segella impresos en una oficina impersonal i fosca. I la dona rossa que no he conegut mai i que m'era mestra o terapeuta o mentora em feia confidències a la tauleta d'un bistrot. Em deia que havia trobat l'amor de la seva vida, que resulta que era un home de pell bronzejada amb pinta de guru de pa sucat amb oli. Tota la nit algú se'm volia endur i he lluitat com una fera per quedar-me. Perquè no s'hi està tan malament, aquí, o en tot cas ja ho decidiré jo, si un dia vull anar-me'n. Tinc el cos baldat de la batalla però m'han sortit queixals al ventricle esquerre i arrels de baobab just a sota del melic. M'hi quedo, peti qui peti. Aneu lladrant. No aconseguireu mai que deixi de besar-la pels carrers.

dissabte, 19 de maig de 2018

poeta llac


Torno a ser jo. La que diu només el que vol dir, i no el que la gent té ganes que digui. Jo amb els meus versos tallavenes, els meus poemes llac, sempre al voltant del mateix, perquè em nodreix i em diu, perquè m'és i em parla endins, a tocar del misteri. Jo i prou, amb els pits a rebentar de llet inútil, amb la mare morint-se'm encara a estones, de cop i volta, amb l'enyor etern d'un llindar a la cuina des d'on m'escolten sense judicis. Torno a ser jo buscant un (altre) lloc, imaginant altres paisatges, fidel a la terra de les avantpassades i als oceans que me'n separen.

Torno a ser jo i torno a escriure en els marges del full, aquest lloc estret on encara hi cap  (amb lletra ben petita) l'amor sense etiquetes, la vida sense quadrícules.

dissabte, 7 d’abril de 2018

escriu-me

https://juliaherdman.com/2017/07/27/darcys-letter-to-elizabeth/


Un dia et vaig demanar que no deixessis mai d'escriure'm, només pel gust que em diguessis que sí, que m'escriuries sempre, fossis on fossis, passés el que passés. Quina mesquinesa la meva, fer-te prometre un impossible com a prova d'amor. Quina mesquinesa, totes i cadascuna de les proves d'amor que es demanen o s'exigeixen, fins i tot aquelles que neixen del pànic de perdre l'altre, del pànic de perdre's. Sé que en aquell moment et creies les paraules que em deien que sí, que m'escriuries sempre, de la mateixa manera que sé que jo sabia que no podries complir la teva promesa. Que si mai arribava el dia del comiat (que tu volies serè i adult, sense retrets, tal com va ser), empresonaríem els mots al coll i a les costelles fins que ens rebentessin per dins. Que si érem, en part, era perquè ens escrivíem (i perquè fèiem l'amor com ens escrivíem). I totes les cartes que enyoro, totes les lletres de tu que no van arribar mai, no són cap deute ni cap promesa incomplerta: són el mateix buit de tu que he après a dibuixar contra el cel canviant de cada octubre, de cada tardor d'ençà del teu (del nostre) silenci. 

dilluns, 12 de març de 2018

o no perdre-se-la


ni tindré res a veure 
en si ets feliç o no ets feliç 
ni tindré res a veure 
en si ets feliç o no ets feliç  
Manel, "Criticarem les noves modes de pentinats"

Ser-hi o no ser-hi. Perdre's la vida d'algú o no perdre-se-la. Acompanyar-li els dies, les morts, els naixements, les traïcions, o fer mutis darrere les bambolines. Deixar que descansi el cap damunt la teva cama quan la venç el cansament de les hores eternes d'hospital, o haver reculat prou anys llum perquè ni se li acudeixi pensar que podries haver estat tu qui li fes companyia. Sostenir-li els silencis. Celebrar-li els versos, les paraules, els pisos nous, les plantes que no se li moren malgrat les ventades, els racons nous descoberts a les entranyes de l'illa; o mirar simplement cap a un altre lloc, com si hi hagués de debò llocs irreconciliables. Ser feliç només perquè torna a somriure d'aquella manera que. Preguntar-se si dorm tranquil·la, si dorm inquieta, si murmura en somnis. Voler-li bé i fer-li-ho saber. O no tenir res a veure en si és o no feliç, no preguntar- no preguntar-se, no fer-li saber res.

No ser-hi. No preguntar-se. No fer saber res. Perdre-s'ho. I sumar aquest buit a la mort, que va venint des del silenci, sota la pluja.

dilluns, 5 de març de 2018

colònies



Teníem lliure l’hora de la migdiada. M’encantava la sensació de sortir del menjador i saber que podia anar on volgués, fer el que volgués, sense haver d'estar pendent de les instruccions dels monitors o de relacionar-me amb els altres nens. M’ho passava bé, a les colònies, però de vegades m’atabalava una mica anar a toc de corneta. Te’n recordes? Aquell estiu vam compartir totes les migdiades. Ens agradava enfilar-nos dalt d’una llitera i fer gronxar les cames endavant i endarrere, com si taral·legéssim una cançó. Xerràvem en veu baixa. Un dia vas mostrar-me els dibuixos que feies. Em vas deixar amb la boca oberta, Els has fet tu?, et vas posar una mica vermella i només vas fer que sí una mica amb el cap. Que bonica que eres. Feies olor de vainilla i de xampú. Hauria dormit vora teu totes aquelles nits de xiuxiuejos als dormitoris, renou de grills enllà de les finestres, engrunes d’enyor de casa ofegades contra el coixí. Estic segura que se m’hauria guarit l’insomni que em feia comptar les campanades del rellotge del vestíbul, un quart, dos quarts, tres quarts, les quatre i jo encara amb els ulls oberts i les costelles serrades.

divendres, 23 de febrer de 2018

i em vols


i en molt poc temps t'aboco pel broc gros la meva història (els naufragis, les violències, els miracles, les nostàlgies) i tu l'entomes a cop de retrovisor i em somrius i em vols. Tan senzill i tan inexplicable. Vas arribar quan tot m'era lluny, la gent i els paisatges i la mare i la terra, i em vas ser casa. Perquè sí i sense voler, o sense esperar. Han tornat a fer-se nítids els somriures i el contorn delimitat de les coses. S'han desdibuixat els panys que engarjolaven la tendresa. La porta per on entra la carícia és la mateixa porta per on supura la ferida, no n'hi ha cap altra. I aquí les tens, esquinç i emplastre, dolor i besada, en el tombant exacte en què ens encaixen els cossos. El que vam ser ens estima aquí, a tocar de la pell, en aquesta abraçada que em diu que em veus sencera (les nostàlgies, els miracles, els naufragis, les violències), i em somrius, i em vols.

dimarts, 13 de febrer de 2018

presents i nues

no cal que sigui sempre
roca. Que pot ser flojita, també. Que pot tenir por i ofegar-se e
n la inseguretat de vegades, a estones.
Que pot ser també amb fang sota els peus, amb arenes movedisses. Que la vull
igual amb mi, a prop,
sense res mé
no cal que sigui sempre
roca. Que pot ser flojita, també. Que pot tenir por i ofegar-se e
n la inseguretat de vegades, a estones.
Que pot ser també amb fang sota els peus, amb arenes movedisses. Que la vull
igual amb mi, a prop,
sense res mé
no cal que sigui sempre
roca. Que pot ser flojita, també. Que pot tenir por i ofegar-se e
n la inseguretat de vegades, a estones.
Que pot ser també amb fang sota els peus, amb arenes movedisses. Que la vull
igual amb mi, a prop,
sense res mé
no cal que sigui sempre
roca. Que pot ser flojita, també. Que pot tenir por i ofegar-se e
n la inseguretat de vegades, a estones.
Que pot ser també amb fang sota els peus, amb arenes movedisses. Que la vull
igual amb mi, a prop,
sense res mé
no cal que sigui sempre
roca. Que pot ser flojita, també. Que pot tenir por i ofegar-se e
n la inseguretat de vegades, a estones.
Que pot ser també amb fang sota els peus, amb arenes movedisses. Que la vull
igual amb mi, a prop,
sense res mé
no cal que sigui sempre
roca. Que pot ser flojita, també. Que pot tenir por i ofegar-se e
n la inseguretat de vegades, a estones.
Que pot ser també amb fang sota els peus, amb arenes movedisses. Que la vull
igual amb mi, a prop,
sense res mé


tot em plou, aquests dies, tret de tu. M'ho vas dir fa temps, que el que més t'agradava de mi era el meu riure, però que si no reia, no deixava d'agradar-te. I jo no et vaig dir que el que m'agrada més de tu és la teva fortalesa, però que si no ets forta, no deixes d'agradar-me. Que no cal que siguis sempre roca, que pots ser flojita, si vols, tenir por i sentir-te a la deriva. Que pots ser, també, amb fang sota els peus i amb arenes movedisses. No hi haurà cap altre febrer com aquest --intempèrie i pluja i vent de decepcions--, però sé que ens guarda el riure i la fortalesa sota el llit, dins d'una capsa. Tot em plou, aquests dies, tret de tu, que m'ets també quan no tens força. Tret de mi, que et sóc també quan no puc riure. I és així, no en dubtis mai, com et vull (com ens vull): presents i despullades, sense impostures. 

dimecres, 31 de gener de 2018

'La clau dicotòmica', d'Elisabet Punset

Tornar a l'arrel



Escriure un poemari és dibuixar un trajecte. Un recorregut de vegades circular, de vegades lineal, de vegades fragmentat, acabat en punxa, en angle cec, obert a l'infinit, que travessa els cossos i reconfigura els paisatges. La paraula poètica recol·loca les peces del desconcert i del naufragi. Ens retorna un "jo" distint, transformat. Ens re-diu i ens re-ubica. Ens re-defineix. A l'altra banda dels versos, cada cop més enfora, s'esmuny l'univers que va ser tan nostre que feia mal, i que encara ens pertany, però que potser podem, ara, començar a deixar anar.

Elisabet Punset ens convida a transitar el seu trajecte per uns camins diàfans, sense opacitats retòriques ni pretensions sobreres. Sabem d'arrels, de miratges i de claus que deslloriguen les cruïlles vitals, i per això sentim, a mesura que recorrem els versos de La clau dicotòmica, que trepitgem terra, que trobarem fites a través del bosc si en algun moment perdem el rumb. La poeta ens arrela des de bon principi ("nedar per primer cop / a l'esguard de la mare"), nuant-nos als orígens, a la infantesa que dóna terra i a arbres genealògics que ens sostenen. Créixer arrelats és l'única manera d'aconseguir que perdre's sigui, gairebé, una benedicció, un regal dels déus, una invitació a l'imprevist i a la creació d'universos inimaginables: "fins i tot quan tremolo com una fulla / sé on tinc les arrels". Com l'herba menuda, que clava arrels però no es queda mai quieta, sinó que s'expandeix, que s'estén arreu, com una catifa, per conèixer paisatges nous i respirar altres vides. De la mà de la poeta, fins i tot ens podem permetre enfilar-nos un temps a la casa de l'arbre i viure en suspens: sabem que retornarem al centre si mai tornem a trencar-nos en mil bocins.

Són aquests bocins els que conformen els miratges de la segona part del llibre. Fuig la fortuna, ens bufeteja la consciència del pas del temps i de cop no sabem què hem de fer de les males herbes. Fingir es converteix de cop i volta en una necessitat inevitable. Les aparences ho són tot i no són res, però ens sostenen, com ens sostenien abans les cases dels arbres quan ens calia fer un alto en el camí. L'univers poètic de l'autora, aquí, es fa més evident i explícit: sentim que entrem en un bosc de fulles seques, males herbes, revolts cecs i canvis de rasant, i fins i tot les imatges urbanes tenen aquest punt d'espessor boscana, de desorientació selvàtica. És un univers orgànic, de vida bategant, terrenal, absolutament arrelada. I en canvi, resseguim ara el trajecte d'un jo perdut, un jo que viu de miratges, un jo que és "titella de fum" que es refugia en somriures fingits i orgasmes simulats.

La clau, ho diu el títol, no permet tornar enrere. No és la clau que obre portes esperançadores, calaixos de secrets, cofres de tresors. És la clau dicotòmica, un camí amb dues opcions excloents ("si ets una monocotiledònia no seràs mai dicotiledònia") que, per si no n'hi hagués prou, duu a la definició de l'ésser, li diu el que és al mateix temps que subratlla el que no és. "Decidir no és el problema, decidir és la solució", deia una amiga. I tenia raó: un cop hem escollit, hem resolt el conflicte del dubte. Aquest darrer tram del trajecte ens enfronta inevitablement al "tu", a la relació amb l'altre, amb l'altra, en un esbós amb elements encara d'aquest univers orgànic i boscà en què ens movem i que ens resistim a abandonar. No hem perdut, tal com se'ns prometia al principi, ni la terra ni el desig de continuar trepitjant-la. L'esquena estimada és "l'anvers d'una fulla" per on llisquem com un tobogan i aprenem a no necessitar, que no sabem ja si és l'antítesi d'estimar o si cal, també, tancar el cor i el cos a l'amor després de sobreviure a aquest naufragi. Potser, al capdavall, ara no importa. El que importa és que hem escollit un viarany que exclou els altres i que ens re-diu, ens re-ubica, ens re-defineix. "Només calia / mirar les arrels", diu la poeta. I respirar-les endins, per caminar el que som sense perdre mai el tacte de la terra.

dijous, 11 de gener de 2018

fulla sola


Fotografia: Damià Coll, Mianorca
Per recordar que no puc donar-te a llum, sagno aquest mes el dia que vas néixer. Sóc òrfena en la sang menstrual que m’hipnotitza mentre et dic el nom, és no-mare la sang menstrual herència teva. Sóc fulla sola a l'extrem de la branca i sagno avui per recordar que no puc donar-te a llum, que no et puc fer present en cos i sang ara i aquí. Sóc fulla sola, filla sola, filla muda, filla atònita. Filla sense. Bufa vent del sud i la ràdio em diu que es mourà aquest vespre el vaixell que em porta a l'illa. Jo dic que sortiré a coberta a beure'm el vent i la sal i la fosca. Que no serà el llebeig qui m'acabarà d'arrencar de la branca, ni el vent del nord que tornarà a venir qualsevol tarda d'hivern i em paralitzarà a la plaça del Born mentre el desig m'espera en un pis arrecerat al carrer de Santa Clara. Que serà l'oblit qui esqueixarà la branca i farà caure la fulla que avui només viu perquè la retalla el cel. Travesso l'aigua un altre cop per tornar-te a la terra i sentir un poc que ets pertot, que ets endins. Mesclo cendres i terra amb les meves pròpies mans i sagno encara per recordar que ja no ets carn, que ja no ets pell, que ja no ets cos. Que no puc ni he pogut mai donar-te a llum. I sagnaré tres dies i tres nits per plorar-te, per enyorar-te, per odiar aquest buit, per sostenir-me malgrat tot —fulla sola, filla muda, fulla atònita— a l'extrem vertiginós de la branca. 

(Text inclòs en el llibre Mianorca, de Damià Coll, un projecte fotogràfic amb més de seixanta col·laboracions literàries. Un llibre absolutament preciós.)