dilluns, 9 d’octubre de 2017

com les arrels d'un exili


setembre torna a ensorrar el castell de cartes, i octubre les remata quan ja han caigut a terra, com els préssecs malversats que trepitjàvem al camí de les vinyes. No saps si fan més mal les que cauen cara amunt o les que amaguen qui són contra les rajoles fredes de la casa. El dentista diu que el queixal infectat sota la funda és un queixal de llet, que mai no en va créixer cap altre que l'empenyés des de dins, que té unes arrels molt dèbils, Veus?, gairebé ni es noten. A la radiografia és una peça minúscula, blanca i indefensa. Atrofiada, enfredorida, xopa de tempestes i oceans, com les arrels d'un exili. En comptes d'un castell, potser val més aixecar una tenda amb només tres cartes (una en terra, dues en pic), amb les cares endins. I encendre-hi un foc per escalfar novembre.       

dimarts, 3 d’octubre de 2017

carta a l'exterior

La noche antes de la revolución no pude dormir. Por eso me la perdí.
Martín Gringberg Faigón


Hoy hay huelga general. Los helicópteros sobrevuelan ya los barrios de Barcelona. Estoy en cama con una infección brutal de muelas que arrastro desde el viernes. Pero fui a votar. Con mi padre, de 91 años, que llevaba toda la semana intranquilo, él que es el hombre más zen que existe sobre la capa de la tierra. "Si se puede votar, yo quiero votar", me decía cada día. Y también, "Entonces, ¿vendrás tú a buscarme para ir a votar? No sé dónde tengo que votar". Una amiga se ofreció a acompañarle. Al final me arrastré con mi infección y mi cara inflada y mi fiebre hasta su colegio electoral y me uní a ellos. Había una cola que daba la vuelta a la manzana. Espera de horas con miedo por si venía la policía. Corrían vídeos con las brutalidades que ya estaban perpetrando los antidisturbios en otros colegios electorales. Había una multitud en la puerta del colegio custodiándolo por si venían a requisar urnas. Nos vieron llegar y nos abrieron un pasillo. La gente aplaudía. Mi padre, que no es dado a expresiones emocionales, parecía a punto de estallar de júbilo. Le brillaban los ojos. Saludaba y sonreía mientras avanzaba inestable con su bastón hacia la urna. Votó. Votamos. El miedo y el dolor de muelas me impedía ser muy consciente de lo que estaba pasando. Entonces salimos. Y la multitud, cuando vió a mi padre que decía "Hem votat!" alzando la mano en señal de victoria pero también de gratitud, arrancó en aplausos espontáneos. No solo en la puerta, sino por toda la calle, la gente que esperaba para votar, al verlo pasar, aplaudió y lloró. Gente conocida y desconocida llorando de emoción porque mi padre, de 91 años, había votado. Gente que el domingo tejió redes de apoyo mutuo aplaudiendo por la dignidad de todas las personas que vivieron la dictadura franquista y que ese día votaban "para que tú no tengas que vivirla", como le dijo un anciano a una amiga en su colegio electoral. No lo olvidaré nunca. Me rompí. Olvidé el dolor, la fiebre, la cara inflada. Mi padre, que vivió la guerra civil siendo niño, que de joven se negó a recibir a Franco en la Catedral de Ciutadella, que se exilió a Chile porque la gente, por ser cura católico, lo suponía adicto al régimen, mi padre, ayer votó, y votó sí.

Hoy hay huelga general, estoy con antibióticos en el sofá mientras los helicópteros sobrevuelan los barrios de Barcelona. No sé si conseguirán aplastarnos. Lo que sé es que ya hemos ganado. Porque votamos. Porque nos unimos, nos abrazamos, nos cuidamos. Ellos, los perros torturadores y sádicos, hace tiempo que lo perdieron todo.

dijous, 28 de setembre de 2017

gessamí

casa meva ja no té portes ni finestres però diumenge a la nit, per uns instants, l'habitació feia olor de gessamí, com aquell vespre en un carrer desconegut d'un poble on encara em costa tornar. Havíem sortit d'un restaurant i ella, la dona de somriure fàcil i ulls lluminosos que també tenia una mare amb Alzheimer i que un vespre em va dir "conta-li coses", va aturar-se i va obrir els braços i va dir, "Ho sentiu?", i de cop tot era gessamí, les llambordes i el mur de davant del restaurant i l'hora blava que se'ns desfeia entre els dits. Gessamí ella i la meva pell i el meu desig secret. Dormo aquests dies sense finestres ni portes i ja no se sent l'olor dolça i intensa de la flor blanca, però me la invento cada vespre i cada matí, no fos cas que m'oblidés dels ulls lluminosos i els somriures fàcils, dels balcons amb sol, del llindar d'una cuina des d'on mirava feinejar la mare i li contava coses.

dimecres, 27 de setembre de 2017

Com una cadira


Avui, a les 19:30, es presenta a ACVic el quart volum del projecte gràfic i literari Com una cadira, d'Adicciones Porquesí i Jordi Lafon. Hi trobareu textos d'Ernest Crusats FontMarta NegreRamon Parramon Arimany, Àngela Segura, Carles Guerra RojasLucia Royo, Pep Artero, Quique Gimènez, Mariona Moncunill, Alfonso Cobas, Pilar Bonet, Anna Capella, Alexis Barroso, Miquel Baradagil, Antoni Tàpies i Jordi Lafon. I un de meu, que comparteixo aquí.



CADIRES

En el borde del camino hay una silla
Silvio Rodríguez

Al mig del menjador hi ha una cadira. Sòlida. De fusta. La nena s'hi enfila a contracor i recita el vers de Nadal: Hi ha un pastor en el meu pessebre que me té molt preocupat... El cosí la mira sorneguer i mou els llavis lentament per dir-li en silenci Foca marina. Abans eren amics però des d’aquest estiu ja no. Ella reprèn el vers, li falta un braç, una cama, i té el nas un xic pelat... La cadira coixeja com el pastoret del pessebre i ella vacil·la un moment i està a punt de perdre l’equilibri. Una mà forta la sosté des de darrere, Epa!, que caus!, i sent la família que riu, però no veu ningú perquè mira al sostre i s’inventa que fuig per l’esquerda que fa unes setmanes ha aparegut al costat de la prestatgeria. Li arriba una olor densa de colònia d'home i un alè que put a la vora de la seva orella. Se li ericen els rínxols del clatell. La mare, on ha anat? Cada any em faig el propòsit de no posar-lo mai més... Amb prou feines respira. La mà que la sostenia per una espatlla ha anat baixant i ara li agafa una natja suaument, no com aquella tarda que també s’havia enfilat a una cadira perquè ell li havia dit que al prestatge de més amunt hi havia un pot de vidre amb avellanes banyades de xocolata. La mà, avui, no l’estreny ni la grapeja ni la masega. Només la cobreix. Només li diu Sóc sempre aquí. Només li diu Ets sempre meva. La cadira que va coixa se sosté ara damunt de tres potes. Des de darrere, pensa ella, almenys no em veurà les calces. No tornaré mai més a dur faldilla. L’any que ve tindré vuit anys i ja no em faran enfilar-me a la cadira per dir el vers ... però quan arriba l’hora, no me n’adono, i ja hi és! L’any que ve li tocarà a en Jan i ella podrà arrambar-se a la paret del fons perquè el tiet no li vingui per darrere i somrigui a la càmera mentre li posa una mà damunt la natja i li diu Sóc sempre aquí, Ets sempre meva.

Al mig del pati hi ha un cercle de cadires. Ella fa que no amb el cap tota l’estona, i retrocedeix un pas contra el mur quan la Laia intenta agafar-la pel braç perquè vagi a jugar amb la resta del grup. Els monitors també li insisteixen, però ella només fa que no i que no, i al final la deixen per impossible. Al cercle no hi ha cadires per a tothom. Odia aquest joc. A la Laia sí que li agrada perquè la Laia és bonica i prima i àgil i sempre guanya. Com deu ser, ser la Laia? Com deu ser, que sempre et toqui una cadira? Que sempre hi hagi una cadira per a tu a la colla de l’Esplai, a la colla de l’escola i a la colla de la plaça? Com deu ser, ser bonica i àgil i prima, i mirar-se les nenes com ella amb aquella compassió dolça i odiosa mentre els dius Va, no siguis tonta, vine a jugar amb tots?

La monitora nova ha quedat fora del joc a la segona ronda i ve a seure al seu costat. Bastant a prop. A la gatzoneta, s’abraça els genolls i gira el cap per mirar-la. Ella no es mou però de reüll li veu la pell dels braços, blanquíssima, esquitxada de pigues marrons. La monitora nova té els ulls verds i els cabells molt negres i uns llavis que fan ganes de besar. No vols jugar, li diu, i no és una pregunta. No t’agrada, diu, i tampoc no és una pregunta. La monitora nova fa olor de gessamí i de terra i de bosc. A mi tampoc m’agrada aquest joc, diu. Sempre perdo. I ella pensa, però no ho diu, Si pogués, calaria foc al cercle de cadires i em quedaria mirant els filaments de fum que dibuixarien al cel esquerdes fines per on podria fugir.

No pots fugir i fas una barricada amb les cadires de casa i esquives les pedres i els insults. O fas l’amor en una cadira amb una dona que fa olor de bosc i de terra i de gessamí. O seus a la vora del camí (sempre hi ha una cadira a la vora del camí) i esperes que passi el núvol. No pots fugir per cap esquerda i seus davant de l’escriptori i escrius que si poguessis calaries foc al cercle del joc odiós de les cadires i et quedaries mirant els filaments de fum que dibuixarien al cel esquerdes fines per on podries fugir. O recordes la seva faldilla blava plegada amb cura al respatller de la cadira de vímet de la teva habitació petita de pis d’estudiants mentre encara et treus la son de les parpelles i el soroll de la dutxa et retorna el seu cos nu sota els llençols i durant una estona el món fa una mica menys de mal. Quan no pots fugir aguantes l’equilibri damunt tres potes de fusta i en comptes d’un vers de Nadal taral·leges aquella cançó cubana que diu En el borde del camino hay una silla. I abans de ser de ningú et deixes caure de dalt de tot i et capbusses al mar, on no hi ha cercles ni hi ha cadires i hi podríem renéixer o morir, i qualsevol cosa valdria la pena.




dimarts, 26 de setembre de 2017

gramàtica elemental

Jo m'ofego.
Tu m'ignores.
Ella se n'alegra.
Nosaltres ens distanciem.
Vosaltres us ho mireu.
Elles se'n riuen.

Jo ploro.
Tu m'acompanyes.
Ella m'escolta.
Nosaltres ens abracem.
Vosaltres ens sosteniu.
Elles ens cuiden.


dimarts, 16 de maig de 2017

els homes bons


Aquesta nit ha mort un home bo. Cada dia moren homes bons, però no tots topen amb tu qualsevol estiu en una illa i et regalen somriures de sol i de vida que t'enduràs per sempre a la ciutat de carrers grisos i hiverns inacabables. No tots et deixen un rastre de tendresa en la membrana fràgil del record. Ha mort aquesta nit un home bo, i jo penso en els seus fills i filles que han heretat també somriures de sol i de vida que vessen amor pertot, i en la dona companya de vida que li ha agafat la mà a través de tots els laberints i que també vessa amor i tendresa pertot. Aquesta nit ha mort un home bo, i és això el que recordem. L'únic que ens importa. L'únic que importa.

dimarts, 25 d’abril de 2017

tornar a Comala


Siempre vivió ella suspirando por Comala, por el retorno; pero jamás volvió. Ahora yo vengo en su lugar. Traigo los ojos con que ella miró estas cosas, porque me dio sus ojos para ver. 
(Juan Rulfo, Pedro Páramo)


Torno de vegades al meu Comala, somnàmbula, mantenint l'equilibri damunt de les rajoles. No trepitgis les línies blanques, em deien quan era petita, i la nena de les trenes rosses feia burla dels meus petits fracassos. No trepitgis les línies blanques. Saltava a peu coix les caselles de la xarranca que havíem dibuixat a la plaça de l'església, i no trepitjava les línies blanques. També saltava a corda al pati de l'escola i mentre les companyes cantaven una cançó d'una barca i un barquer, jo comptava els salts i la corda era una altra línia que no podia tocar-me, que no podia trepitjar. El meu Comala respira quitrà del port i el crit impertinent de les gavines, que arribava fins al funicular del cerro i clavava calfreds a l'espinada. Al meu Comala la mare riu, sempre amb un punt inquietant de deliri, i jo li agafo ben fort la mà, que fa olor de ceba i d'all i de farina. 

dijous, 13 d’abril de 2017

confessions


Una nit de lluna plena vaig confessar que t'estimava al cambrer de la barra d'un bar on pensava trobar-te i no hi eres. A penes havia begut, però em saltaven les paraules a la boca com si vingués una torrentada. És tan bonica, li deia, i ell feia que sí amb el cap, no li venia de nou, potser a ningú no li venien de nou les meves mirades de desig a través de les taules, de les ampolles buides de cervesa, de les converses i dels riures. Mirades que creia secretes, santa ingenuïtat. M'ho va dir ell, les nits de lluna plena deslliguen el nus de les paraules. Somreia i no sé si era sorneguer o empàtic, però tant se me'n donava. Em cremava el secret, no he sabut mai guardar-me a dintre les paraules, i encara menys quan tenir-te a prop em tallava l'aire i s'aturava tot com si no existís res més que la teva pell inaccessible. 

Les nits de lluna plena m'agafa per parlar massa, per escriure massa, igual que a altres els agafa per beure massa. Amb lluna nova, sé callar com els morts. 

Així em va.

dilluns, 10 d’abril de 2017

me equivocaría otra vez


Tornaria a equivocar-me. A escollir a cegues el camí de l'esquerra encara que el de la dreta fos més fàcil, més tranquil, més còmode. Tornaria a buscar-te els ulls entre la gent en un bar ple de fum tot i sabent que si els trobava ja no podria desempallegar-me'n mai més. Llençaria un altre cop la casa per la finestra per travessar l'oceà i somiar que puc començar de nou en un país que no sap res de mi, encara que fos només per adonar-me que la pena i els records s'han colat no sé com dins l'equipatge, i que el mar del costat de casa serveix igual per ofegar-hi tot el llast. Tornaria a estudiar la matèria menys productiva del món només pel gust de no sentir el pas de les hores entre les parets de la biblioteca. Tornaria a equivocar-me per no haver de morir-me sense haver trepitjat els camins de l'esquerra, sense haver viscut amb les butxaques buides, sense haver trobat l'abisme dels teus ulls foscos, sense haver-te tastat la pell, aquesta olor inconfusible d'ametlles dolces. 

dimarts, 14 de febrer de 2017

de ceba i coriandre

Il y a chez les femmes qui s'aiment l'odeur d'une cheminée qui nidifie le jour
Samira Negrouche


Cómo calzarse
la palabra mujer
sin que el pie zancajee
dentro del zapatito
Marta Sanz

i jo, que t'estimo, et penso sempre a la cuina d'una casa on ens fem espai a penes però ens en fem, ni que sigui a estones, ni que sigui en somnis, i el desig és la teva cintura ajupida davant del forn i alguna carícia lleu a la galta quan te m'acostes molt per obrir la nevera. Potser et pensaré sempre així, a la cuina estreta sense lloc, com penso la mare a la cuina d'una casa que també era meva però que ja no ho és ni ho tornarà a ser mai, la mare als fogons i la llum blava del gas hipnotitzant-me les inquietuds menudes, les angoixes de sucre. La mare als fogons i jo un esquitx al llindar de la porta que donava al safareig, el lloc segur on, em deien els avis xilens, podies salvar-te de tots els terratrèmols. La mare als fogons dient-me "Cuéntame cosas" i jo al llindar sense haver de pidolar atenció i amor, sense haver de ser algú que no era. I de fons, ves a saber per què, Me llaman Calle, que és els germans i és la mare i l'àvia cuinant empanades, i la cuina de casa els pares és ara el menjador d'una casa de bruixes adorables, amables i besables que ballen amb la vida al centre i em porten versos que parlen de mi i parlen de totes (Cómo calzarse / la palabra mujer / sin que el pie zancajee / dentro del zapatito), i les mares ballen al voltant nostre encara que no ho diguem, encara que no les diguem. I jo, que enyoro la meva amb l'obstinació que desaconsellen tots els manuals d'autoajuda, em refugio a la cuina de la casa que he volgut que sigui casa i recordo l'amiga que cartografia el buit, mamá siempre nos ha enseñado a cocinar con lo que se encuentra por los armarios, i tallo la ceba ben petita, ben petita, vigilant molt els dits, mentre espetega l'oli a la paella. I la cuina de la casa que he volgut que sigui casa s'omple amb els rínxols de la germana que m'acaronen des de l'altra banda del mar, i l'omplen també les dones que fan xarxa i em recullen quan caic, dones que fumen, dones que riuen, dones que es perden, dones que estimen, dones que em parlen des del llindar de la porta que dóna al safareig, ara l'una, ara l'altra, i em conten coses. I l'enyor torna a fer olor d'all i de farina, de ceba i coriandre.