dimecres, 20 de gener de 2016

it was (not) just that the time was wrong


Juliet,
the dice was loaded from the start,
and I bet,
and then you exploded in my heart,
and I forget, I forget
the movie song.
When are you gonna realize
it was just that the time was wrong, Juliet?
Dire Straits, "Romeo and Juliet"


i ara que toca deconstruir, desfer, descosir --deshabitar(-te)--, em miro els daus damunt la taula i ja no recordo quina va ser la meva aposta, i tampoc no sabria dir si realment la vaig perdre. Vaig memoritzar sense voler els números de la sort i ara em vénen al cap quan menys ho espero. Un sis, un novembre fred, una primera vegada que, tres poemes, sis dibuixos, dos quaderns que rebenten de mots que parlen de tu. No era el moment l'equivocat, no ho era el temps, no ho eren els espais que ens van conèixer la pell afamada. No ho eres tu ni ho era jo ni ho eren les veus que ho desaconsellaven. O ho era tot excepte aquest amor, excepte aquest desig, excepte aquesta gratitud trista d'haver-te tingut --de tenir-te encara-- empeltada al que sóc i al que seré.


dilluns, 18 de gener de 2016

també aquesta


Ella misma se acepta con su forma y su vida
como un hecho sencillo, concreto, definido
Idea Vilariño

tu també ets aquesta: la insegura, la tallada, la que se sent horrorosa amb el seu mussol a l'ull, la que de cop no sap què dir, la que es veu des de fora i sacsejaria l'adolescent en què t'acabes de convertir i aventures els minuts que deuen faltar perquè s'acabi aquest malefici de ventafocs de pa sucat amb oli. Tu també ets aquesta, avui sense ulleres de pasta, sense secrets per amagar, sense fama d'empollona, sense quilos no normatius, però igual de petita de sobte, igual de minúscula, igual d'absurda. Ets també aquesta que camina mirant a terra i s'entrebanca amb les paraules, la que va lenta, la que no sap, la que perd els fils de la conversa i desitja teletransportar-se a una habitació on no la miri ningú. Penses en els seus Orlandos i no saps com anomenar el teu d'avui, aquest que t'ha deixat a la intempèrie i t'acompanya encara, entre avergonyit i indolent, al vagó de metro de tornada a casa. Tu també ets aquesta --un hecho sencillo, concreto, definido--, i ara, a la teva habitació on no et mira ningú, gairebé pots arribar a acceptar-ho. Encara que no recordis si mai algú va estimar algun cop també aquest tu.

dijous, 7 de gener de 2016

sang cançó


y a carcajada limpia se rompió la noche
se llenaron mis velas con aire de tu nombre
Lidia Uve, "A carcajada limpia"


despertar amb ganes de plorar de fred i que t'espetegui dins del cos una cançó que parla de riures que rompen la nit en pedaços. Buscar-la amb desfici per Internet abans i tot de remenar el prestatge més alt de la cuina per rescatar restes de cafè del fons d'un pot de llauna oblidat. Des-acomplir el primer propòsit d'Any Nou i entrar en bucle dins la veu que t'ocupa la sang els últims temps, escoltar-la de cap a cap i tornar a pitjar play una vegada i una altra --cercle infinit, espiral embogida--, tornar a notar com penetra les venes i enfilar-te a cada nota fins a perdre una mica els sentits, com si hi fossis però no, com si hi fos però no. Que la música arraconi les ganes de plorar de fred, de plorar de tu, de plorar d'ahir. 

T'espera el mar, avui. Li faràs ofrena de la teva sang cançó, del teu hivern silenci, del teu fred enyor.  

dilluns, 4 de gener de 2016

l'última vida


perquè el que ens mata és només 
el que deixem en un racó
Endormiscat

Qué lástima que no
pudiéramos
sirviéramos
que no sepamos ya
que ya no demos más
(...)
Idea Vilariño


quina llàstima que faci massa fred per comptar una a una les estrelles aquest vespre d'hivern, quan el cel és més ample i més fosc que mai. Que hagi desaprès a imaginar-te ni que fos d'alguna manera amb mi, en mi, aquí, en aquest paisatge que segur que també estimes, o enllà, darrere de les tanques metàl·liques del silenci, pensant-me, recordant-me, potser escrivint-me, potser dient-me el nom qualsevol estona en blanc, distreta, en veu baixa, com si fos llavors. Quina llàstima que hagi desaprès a recosir les vores i ara arrossegui per terra tots els pantalons. Que ja no pensi París, ni Madrid, ni Donostia, ni tots els racons on hauria desitjat besar-te. Que ja no sàpiga imaginar una altra nit sense fred dins el tramvia que em retorna tota sola a casa. 

i així i tot, en les hores d'insomni, entre campanada i campanada del rellotge de l'església d'aquest poble blanc i silenciós, només sé refugiar-me en el record dels teus dits acaronant-me els cabells al matí, per despertar-me. Només els teus dits, i tota la tendresa. Encara que el teu nom sigui, com va dir l'amic, l'última vida que no m'ha volgut somriure.