dilluns, 26 de desembre de 2016

caure


Y me vuelvo a caer desde mí mismo
al vacío,
a la nada.
(...)
Ángel González

L'osteòpata em fa tres crecs al sacre i torno a caure --de la moto, de la bici, de la mare. Caic perquè freno perquè m'han ensenyat a no saltar-me semàfors en vermell a no agafar embranzida sense permisos a no tastar-li la pell sense una casa que sigui nostra a no besar-la en places a la intempèrie a no dir el seu nom si no és endins si no és fluixet si no és callant. Tres crecs a l'os exacte i ara ets tu qui cau, germà infinit, a l'abisme on borden els gossos que ensumen la mort encadenats a un arbre sec. El sacre obert i tu caient per l'esvoranc del meu centre ferit, esbatanat com una boca que crida el teu no-nom a través de totes les portes i de tots els segles.