Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: desembre, 2016

caure

Imatges
Y me vuelvo a caer desde mí mismo al vacío, a la nada. (...) Ángel González L'osteòpata em fa tres crecs al sacre i torno a caure --de la moto, de la bici, de la mare.  Caic perquè freno perquè m'han ensenyat a no saltar-me semàfors en vermell a no agafar embranzida sense permisos a no tastar-li la pell sense una casa que sigui nostra a no besar-la en places a la intempèrie a no dir el seu nom si no és endins si no és fluixet si no és callant.  Tres crecs a l'os exacte i ara ets tu qui cau, germà infinit, a l'abisme on borden els gossos que ensumen la mort encadenats a un arbre sec. El sacre obert i tu caient per l'esvoranc del meu centre ferit, esbatanat com una boca que crida el teu no-nom a través de totes les portes i de tots els segles.  

per l'esvoranc

Imatges
i què has de fer si t'han tornat a fugir totes "Paraules", I Déu en algun lloc un dia se t'acaben les paraules i vius com de passada, com si sí però no. Moment sagitarià, diuen els gurus, júpiter a no sé quina casa i tu pá fuera, gent per aquí i gent per allà, birres-cafès-infusions-sopars qualsevol dia entre setmana, festa major, vermuts, concerts, aniversaris.  La tardor enfora com si encara fos estiu i no existís l'hivern sota la fina capa de gel que et sosté les acrobàcies. Com si haguessis oblidat que algun dia també tu has de morir i poguessis viure amb els contorns desdibuixats, en fotografies mogudes, sense posar nom a les coses. I s'està prou bé, penses, mentre fas equilibris damunt del pont de fusta i ignores l'aigua que es remou inquieta a uns quants metres sota els teus peus. T'estaria prou bé si no fos que alguna cosa no va alhora. Que el que no diem ens fuig de les mans com si no ho haguéssim viscut mai, i no té ni la densita