diumenge, 28 d’agost de 2016

enllà del dir


Ella ha dit "vaig a dalt a escriure una carta" i jo he pensat que te'n devia una, no perquè tu me l'haguessis demanada, sinó perquè jo necessitava escriure-te'n una, a mà, amb bolígraf blau i DIN-A4, i dir-t'ho tot. Dir-te l'amor i l'arrel, la branca nua, l'esqueix i la por. Escriure't enredada en mi com l'heura que abraça el mur i s'hi empelta, com el tronc de l'arbre completament fos en la roca. Escriure't per dir-te que he entès que amb tu l'amor va ser nuclear, radical, incondicional. Que quan vas morir-te, vaig necessitar tant estimar encara més, abocar-me del tot, submergir-me, gairebé ofegar-me, perquè de cop no sabia què fer-ne, d'aquell estimar que se m'havia queda orfe. Que d'ençà del teu anar allunyant-te durant anys pels laberints del seny ja no he sabut mai més viure només rebent, viure només esperant. Que ho he entès, avui. Enllà del dir i a través del cos. I que només cal ser. Sempre i radicalment. Només cal ser.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Sento que t'estimo

gloria abras pou ha dit...

El text és molt bell i sentit. Té la seva pròpia música i, a parer meu, no l'hi cal banda sonora. Però tu, l'autora, saps quins lligams fan que les teves paraules dites en veu baixa i la cançó estrident vagin juntes en aquest dolç apunt de paraules velades que tan transparents són.

Anònim ha dit...

Quina sort va tenir i té encara aquesta persona de sentir-se tan estimada amb aquest AMOR nuclear, radical incondicional.