diumenge, 12 de juny de 2016

blue is (not) the warmest color


derrotes quotidianes o que m'entri un whatsapp i (encara) voler que siguis tu. Sobreviure't a l'hivern és més fàcil. A l'hivern se'ns permet la nostàlgia i la melangia ociosa dels vespres de diumenge, i encara més si plou sovint, i si fa fred a casa ja ni t'ho explico. A l'hivern hi ha permís per estar trista i tenir ganes de marxar a dormir encara que sigui d'hora i no t'hagis acabat ni la primera cervesa. Ja em diràs tu què es fa amb l'enyor els dies de sol i vermuts i prunes i albercocs i cinema a la fresca i concerts de mitja tarda. Ja em diràs què es fa amb la pell que no ha fet durícia i que ja no recorda com es fa perquè l'estimi una altra. Penso en pessebres en ple mes de juny perquè fan casa i ara en vull una rabiosament. Que això no va ni d'èxits ni de fracassos però potser em salto l'estiu amb un triple mortal sense ni despentinar-me i em planto a la tardor i aquí no ha passat res. Que el blau no és ni de conya un color càlid i jo no m'hauria enamorat mai de la nòvia de l'Adèle. 



4 comentaris:

Anònim ha dit...

I què feim amb sant joan quan el curs no ha acabat i no saps el destí que t'espera i quan els petards et ressonen a l'inrevés i fas un mal balanç del món on cauen bombes i violen a les nines i enviaries el personal a fer trons ... però beneeixo el blau estiu que m'expulsa de la ciutat i me dóna temps per somniar que m'agradaria trobar a la noia de cabells blaus a l'ombra d'una paret de roques foradades amb els peus tastant l'aigua salada. Qui sap? Llançant-nos al mar de cap.

Marta ha dit...

Un vestit blau com els seus cabells que,a poc a poc, es va desdibuixant el seu perfil mentre s'allunya però que saps, quedarà tatuat a la teva ment per sempre més. I la seva olor, i el seu tacte de pell delicada, i el seu respirar dormint, i...,per més estius que passin.

gloria abras pou ha dit...

Em va semblar una preciosa i trista història d'amor. El que per a mi hauria pogut ser un obstacle -veure amb naturalitat un amor homosexual- va passar com un sospir. Era amor, només amor.
Un petó, Sònia.

Anònim ha dit...

t'acabo de descobrir, i com ho agraeixo
ets, secretament, medicina de l'ànima
gràcies per compartir-te així!