diumenge, 17 d’abril de 2016

xarop d'herbes


Com frises perquè algú
--qui sigui: un pare o una mare, un déu--
s'aixequi del seu somni i corri i es descalci
només per tu
Carles Torner
  
No era el xarop d'herbes (arç blanc, passionera i salze) el que em feia dormir tan plàcidament les nits a casa teva. No fa el mateix efecte aquí, a l'habitació de les finestres esquerdades i els llençols freds. Aquí em costa agafar el son i em quedo enganxada a l'aixeta que degota i als roncs del veí de dalt. El didalet de xarop amb gust de mel que m'empasso cada vespre no em calma el neguit ni esborra el remolí de pensaments que m'omplen el cap de frases i d'imatges fragmentades --el cel d'abril, la mare, tu, tres versos, una abraçada, el vent al balcó, la buguenvíl·lea florida al pati del casal d'avis. No era el xarop para a ansiedade e insonia el que m'aquietava l'ànima les nits amb tu com si l'acaronés una mare, un pare, un déu. Aquí, a l'habitació dels corrents d'aire i la pintura escrostonada, el beuratge no m'assossega. Me'l prenc igualment, com si la fe servís d'alguna cosa, com si no sabés que em fas falta

Encara et recordo l'olor. 



4 comentaris:

Anònim ha dit...

Jo no sabia que en sa nit me tastaries,
eren gustos que nedaven
entre boques i racons.

spark ha dit...

Hi ha insomnis insuportables, téns raó... :(

Soñar con los ojos abiertos ha dit...

Alguns matins, quan em desperto, he de plorar. Per què la irrealitat dels meus somnis és molt millor que el malson de la meva realitat?

Lita ha dit...

Et passaré la factura dels mocadors...
petons