dimarts, 1 de març de 2016

tel de ceba


tan casual como las ganas de tocarte
y no saber cómo hacerlo
Lidia Uve, "A carcajada limpia"

Me duele lo que recibo de ti, por quererlo tanto
Chantal Maillard, Filosofía en los días críticos


Dies de cos estrany. De cos de vidre, de porcellana blanca, cristall de Muraro, ceràmica fina. Ala de papallona. I cap cuirassa a mà per defensar-lo, cap altra pell que hi faci una segona capa i amorteixi els cops i les carícies. Les carícies, sobretot. Una segona capa de pell que les faci menys intenses, més "normals", més assumibles. Que no traspassin la dermis, transparent aquests dies --tel de ceba, ungla trencadissa, làmina de gebre a la superfície d'un estany--, i em trenquin el dins en fragments minúsculs i irrecuperables. Que puguis tornar a aquest cos com si no fos vidre, ceràmica blanca, tel de papallona, ala trencadissa. Com si no tingués dies de curtcircuit, de sentir massa, de voler-(te) massa. Que puguis tornar-hi com si no fos meu, com si no fos jo. Però que hi tornis. I poder-(te) rebre.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Som fràgils i cal que se'ns cuidi, però no totes ni tots tenen suficient empatia per posar-se en altres pells. Amb i sense apòstrofs

nanis kru ha dit...

Content d´haver trobat aquestes fragilitats .Bentrobada . Gràcies.

companyia incèndiaria ha dit...


De mar enllà confluim a terres poetiques.

Un gust compartir aquesta exquisida bellesa.

Merces.

Roser ha dit...

Preciós, Sònia!!!