dimecres, 17 de febrer de 2016

també jo

Fotografia: Mauricio Arce
no em recordava que també he de morir
Joan Oliver

Ja no somio amb la mare. Ja no la veig caminant per l'altra vorera ni corro a encalçar-la mentre la crido perquè no marxi (ja no veig com marxa igualment, amb un somriure suau, carrer amunt, sense mirar-me). Ja no la somio però encara em desperto amb els pulmons encastats al matalàs i l'ànima al centre de la terra, com si s'hagués barrejat amb les seves cendres i no trobés cap raó per sortir a la superfície. Cada matí em desperto sense somnis, sense imatges, sense mare. Llavors em recordo que també jo he de morir, que en qualsevol moment hauré de morir, i em fan mal tots els dies que no he fet l'amor amb tu, que no t'he besat, que no m'has despertat enfonsant els dits entre els meus cabells. Em recordo que també he de morir i em trobo demanant-te que no m'oblidis, que si moro demà no vull tornar a morir en el teu oblit, com si un cop morta això m'hagués d'importar gaire, però no m'oblidis, promet-me sisplau que et recordaràs dels meus ulls, de les meves carícies, del meu somriure, d'aquesta meva maldestra manera d'estimar-te. No m'oblidis, torno a demanar-te, perquè he recordat de cop que també he de morir, que també he de no ser, i a la nit torno a no somiar i l'ànima cau a plom dins de la terra i sóc una mica cendra, una mica nit, una mica ombra. Una mica morta. (No m'oblidis. No m'oblidis.)   

5 comentaris:

Anònim ha dit...

No t'oblido, Ni els teus ulls, ni els teus petons. Tu, si pots, no deixis d'estimar-me

Lita ha dit...

que romàntic... és impossible oblidar-vos

Anònim ha dit...

El tiempo de los árboles
está en ti después de amarnos
K.U.

eli ha dit...

jo vaig perdre la mare de molt joveneta. sempre pensant que mai ens haviem despedit i somiant que ens despediem. sempre el mateix somni. quan vaig entendre, de més gran, que sí s'havia despedit de mi, vaig deixar de somiar. la veritat és que ara que no és ni en somnis, la trobo molt a faltar.

merci pels teus escrits i poesies, has sigut una gran descoberta!

Anònim ha dit...

Vaig trobar el teu blog per casualitat.... però encara m'impreSsiona el què i com em remouen els teus escrits. Treballo en un hospital; avui he presenciat com un pare li deia als seus fills que la mare havia mort.. avui he recordat que també jo he de morir; massa sovint, recordo que jo també he de morir.... i és quan intento no oblidar jo als meus "amors" que estan a casa, perquè el que em fa més por és oblidar-los jo