dilluns, 4 de gener de 2016

l'última vida


perquè el que ens mata és només 
el que deixem en un racó
Endormiscat

Qué lástima que no
pudiéramos
sirviéramos
que no sepamos ya
que ya no demos más
(...)
Idea Vilariño


quina llàstima que faci massa fred per comptar una a una les estrelles aquest vespre d'hivern, quan el cel és més ample i més fosc que mai. Que hagi desaprès a imaginar-te ni que fos d'alguna manera amb mi, en mi, aquí, en aquest paisatge que segur que també estimes, o enllà, darrere de les tanques metàl·liques del silenci, pensant-me, recordant-me, potser escrivint-me, potser dient-me el nom qualsevol estona en blanc, distreta, en veu baixa, com si fos llavors. Quina llàstima que hagi desaprès a recosir les vores i ara arrossegui per terra tots els pantalons. Que ja no pensi París, ni Madrid, ni Donostia, ni tots els racons on hauria desitjat besar-te. Que ja no sàpiga imaginar una altra nit sense fred dins el tramvia que em retorna tota sola a casa. 

i així i tot, en les hores d'insomni, entre campanada i campanada del rellotge de l'església d'aquest poble blanc i silenciós, només sé refugiar-me en el record dels teus dits acaronant-me els cabells al matí, per despertar-me. Només els teus dits, i tota la tendresa. Encara que el teu nom sigui, com va dir l'amic, l'última vida que no m'ha volgut somriure.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Et donaria tots i cadascun dels somriures

Anònim ha dit...

no sé escriure, dibuixo i penso

https://www.youtube.com/watch?v=H4-VicCkz3g