dimarts, 27 d’octubre de 2015

pertot


deixar-te en terra i sobrevolar-te unes hores més tard sentint que ets pertot, que ets endins. Hem mesclat cendres i terra amb les nostres pròpies mans, les mateixes que es van paralitzar fa uns mesos sostenint-te el pes del que ara eres, del que encara no podíem assumir que fossis. Hem mesclat cendres i terra amb les mateixes mans amb què t'acaronàvem els dits i les parpelles adormides els tres dies i les tres nits que vas transitar per no sabem quin territori abans d'anar-te'n. I s'àvia, quant pesa, ara? Gairebé gens, li dic, ara és un vestit lleuger que deixem en terra, al peu d'una planta sense nom que fa flors vermelles encara a la tardor, perquè el seu record també voli lleuger, perquè no ens pesi com fins ara als músculs i a les costelles i no ens enredi filferros de malsons a les pestanyes. S'àvia no pesa, ara, li dic. Avui ja no. I sí, potser li va fer un poc de mal morir-se, perquè morir de vegades deu fer mal, com fa mal néixer alguns cops, però potser no, potser va ser suau, potser de vegades és suau com ho són alguns parts senzills com un somriure, fàcils com un passeig calmós un dia qualsevol de primavera. Morir --anar morint-- deu costar prou algunes vegades, com costa alguns dies deixar enrere l'illa per tornar al brogit de la ciutat, com costa alguns vespres travessar Barcelona en moto i dormir en el silenci del pis sense ella a la vora. Potser fa mal, de vegades, morir-se, pel que deixes i no saps com amollar per més que hagis volgut de debò anar-te'n, per més que hagis dit Estoy muy cansada, per més que hagis preferit anar-te'n del tot abans que oblidar del tot, deu ser dolorós alguns cops morir com ho és de vegades néixer per més que vulguis trepitjar el món amb ànsia. No pesa, s'àvia, ara, li dic. Et deixem en terra amassant la terra i sentim que ets pertot, que ets endins. I respirem en tu.

divendres, 16 d’octubre de 2015

com es compten


A l'alba, Cristi

no todo fue naufragar

m'endevina. Em truca i m'abraça amb la veu. Per què em costa tant preguntar-li si ell també la troba a faltar? En algun moment que no recordo he abandonat l'aigua que ens va unir nou mesos a tots tres en el ventre d'ella i he saltat a un illot de pedres, amb cabra i sense palmera. He amollat la corda de la barca tan ràpid que m'ha cremat els palmells de les mans mentre em fugia, i he deixat de navegar amb ell en aigües profundes --he deixat de ser germana i filla, còmplice i criatura, companya i esquitx de carn bessona dins d'un úter. No he fet cap foguera per enviar senyals de fum ni he escodrinyat el cel amb l'esperança d'albirar l'estela d'un avió. He collit rostolls d'entre les roques per alimentar la cabra i he buscat repòs només en la meva ombra. 
Hauria d'haver sabut que a ell no li calien els senyals de fum. Que no li han calgut mai. Com estàs, fa temps que no parlem. Torno a agafar la corda i atanso la barca al meu illot desolat i abrupte, al meu estúpid illot sense palmera. Parla'm d'ella. Rescata-la, porta-me-la aquí al davant, fes-la caminar damunt les aigües una altra vegada. Digue'm que també la somies, que també hi parles de vegades en la solitud del cotxe, de les nits amb eclipsi, de les autopistes desertes qualsevol nit de tardor tornant de ciutats on no havies estat mai. Digue'm que li has fet un lloc a la barca, a l'oceà, a l'estela dels avions que no vull veure. Digue'm que tornaràs encara totes les vegades que abandoni la barca. Queda't avui amb mi, germà, que ja no sé com es compten els naufragis.          



dissabte, 10 d’octubre de 2015

promeses


El teu llibre promet, t'han dit avui, i has pensat que les promeses no existeixen. Com els condicionals, diuen els savis, com el passat, com el futur, allò de l'ara. El teu llibre promet justament ara que tu ja no creus en cap promesa i molt menys en els versos que diu que diuen que tornaran a venir. Ara que el cos se t'ha tornat a fer crit entrebancat a les costelles i ahir hauries dormit amb algú i avui no sabries ni com rebre una abraçada. Passeges els versos i la febre per una nit tan fosca com les teves nits d'estiu a l'illa i xerres més del compte per no escoltar el vent que et bufa dins l'orella esquerra. 

De tornada a casa, engegues la ràdio del cotxe. A dos-cents metres del teu carrer ensopegues el camió de les escombraries. Respires fondo, atures el motor, deixes la música encesa. I ho plores tot. 

dimarts, 6 d’octubre de 2015

costa amunt

Foto: Carolina Cristóbal Palacios

i et sorprèn com pot arribar a fer-se costa amunt un dilluns després d'un cap de setmana de retrobaments i complicitats. Després de les abraçades, de la plastilina, del pastís que mai no es fa a l'hora que toca i que ens acabem menjant sempre una mica tebi. De les cigarretes índies fumades d'amagat a la galeria, la porta de la cuina mig oberta, amb la germana que em sap, que em mira de reüll, que em diu Tot bé?, que sap que no, que m'escolta i després em diu No ets imbècil, només ets reincident. De l'escalfor de dins quan riu, quan ric. Com pot arribar a enfilar-se sense pietat aquest dilluns inacabable després de les converses al balcó i de les salsitxes amb ceba, dels regals i dels cors de purpurina. De la neboda gran mirant fixament les fotos de la mare clavades al suro amb xinxetes de colors. Un dilluns després del teu missatge imprevist just quan et pensava, just quan desitjava --vés a saber per què avui, vés a saber per què ara-- que traguessis el cap amb un Hola, bonica que em fes el dia més fàcil. Com pot arribar a fer pendent un dilluns de malsons, de nusos a l'estómac i joguines escampades. Un dilluns sense abraçades, sense dibuixos, sense contes. Sense la mare. Com poden arribar a fer-se costa amunt les escales dels dies que són després de tot el que veritablement t'importa. I que no duen enlloc. 

divendres, 2 d’octubre de 2015

buguenvíl·lea


La pluja, avui, t'ha respectat tots els trajectes que havies de fer amb la moto, com si et sabés els horaris i et concedís una, dues, tres, quatre treves en la teva jornada interminable. I encara hauries volgut la ubiqüitat, els universos paral·lels, ser aquí i allà, al Contrapunt escoltant versos que de moment només has pogut llegir i al concert de les Akelarre, a la península fent ponències que no havies fet mai i enllà del mar aplaudint la menuda mentre bufa les espelmes, en el silenci descansat de casa i al seu llit, ara mateix, posats a demanar. Encara hauries volgut més, ho hauries volgut tot, però l'avarícia surt cara i agraeixes simplement que no plogui quan tornes a casa amb l'asfalt mullat, que la roda de darrere no patini encara que a vegades ho sembli i que no et trobis el camió de les escombraries just a tres carrers abans d'arribar a casa. Agraeixes l'olor de branques mullades quan entres al barri i et torna a venir la sensació de fa un parell de setmanes, sortint al pati de l'amiga a les set del matí, quan tothom dormia, amb el casc a la mà i la son a les pestanyes. Tot just s'aixecava el dia i la llum incipient s'escampava suaument damunt de les flors blaves i violetes de la veïna. Vas respirar amb els pulmons plens i vas sentir que t'hi volies quedar. Que t'hi podries quedar. Que era un altre dels llocs del món que et fan espai, que quan hi penses t'omplen el cos de calma, que et són casa. Ara, al teu menjador, mentre somrius a la càmera del mòbil per enviar-li un missatge de feliç aniversari a la neboda, penses que demà diràs a la germana que planti una buguenvíl·lea al porxo. Que faràs una foto de la que us va regalar una fada bona aviat farà un any, quan va néixer l'altra neboda, la més petita de totes, a l'habitació on ara dorms, perquè vegi que encara no s'ha assecat, i que l'espera. Que aquí també és casa d'ella, i de qui estima, i de qui estimi. Si és que hi ha, ben cert, cases d'algú. 

dijous, 1 d’octubre de 2015

va gros


la teva illa s'esborra sota la pluja mentre falten pocs minuts perquè facis anys i a Barcelona fa dies que hem començat el compte enrere esperant que arribis i ens facis una abraçada de les teves, arrencant a córrer per la vorera de casa amb els braços oberts fins a aterrar en aquests altres que t'enyoren. Plou i plou i plou a Menorca, avui, i als mapes meteorològics desapareix la terra i a mi m'agafa un calfred inquiet. Em demano si en deus tenir, tu, de por, aquest vespre. Si voldràs que t'agafin els peus quan els trons facin retrunyir les parets de l'hortal i els llamps esquincin el cel sense estrelles i sense lluna. Si et taparàs les orelles quan xiuli el vent, si et posaràs la caputxa lila com quan buscàvem flors pel camp de vora casa i s'aixecava l'aire fred de març i sacsejaves el cap i arrufaves els llavis, No m'agrada es vent, no m'agrada es vent!!! O si deus dormir tranquil·la, ara mateix, mentre la teva mare ofega la inquietud preparant la teva festa d'aniversari. T'escric l'abraçada per si el mar ens avorta la trobada prevista aquest cap de setmana i et dic, de passada, que he pensat molt en tu aquests dies, en els teus conjurs contra la por, en el teu enamorament preciós, en la teva veu decidida dient-me, l'endemà, quan dic que sí, és que sí, i quan dic que no, és que no, en la facilitat amb què vas trobar-me un lloc en la caseta de nines el meu primer Nadal a la intempèrie. T'escric l'abraçada i te l'envio dins d'una ampolla a mar obert, perquè te la dugui el temporal que aquest vespre atemoreix l'illa i m'inquieta el son a la península. I que per molts anys, petita. Bufa les espelmes abans que el vent et prengui els desitjos.