dimarts, 29 de setembre de 2015

els enamoraments


que està enamorada, em diu, si veiessis com li brillen els ulls quan parla d'ell!, i és com si la tornés a tenir aquí, al menjador de casa, menuda i expressiva, demanant-me que li agafi els peus per travessar la por que li provoca la tempesta de neu de la seva pel·lícula preferida de dibuixos animats. No em costa gens imaginar-la extasiada parlant del nen de vuit anys que l'enamora --li dobla l'edat, però ja ho diuen, que en l'amor això no té importància--, i m'adono que em fa de mirall, que la imagino i reconec l'escalforeta al pit, el somriure permanent, la llum especial dels ulls. Li envejo l'espontaneïtat i l'absència de judici. Ningú no li diu que no estimi, que no expressi, que no en parli. Li envejo l'espai que habita lliurement, sense expectatives ni enyoraments, sense exigències ni normes. Intento imaginar com deu ser estimar així, desitjar així. I taral·lejo una rumba com un mantra, sense nostàlgia i sense condemna. 

dimecres, 23 de setembre de 2015

i concloem


i els moments de mirar enrere 
et faran gràcia i et faran mal


mira enrere, el pare, aquests dies. I l'assalta el neguit d'haver pres decisions des de la por. D'haver-les mantingudes estintolades en una lleialtat que ara no sap si té sentit. Parlem més que mai aquests dies. Parlem i concloem que l'amor no es comercia. Que tanmateix els anys viscuts amb plenitud, tant si ens vam equivocar com si no, valen sempre la pena. Que ell no seria aquí si. Que tampoc no seríem aquí nosaltres. M'escolta quan li dic l'enamorament i el desig, l'enyor i la tristesa. Per primer cop no em diu Tens la pell molt fina, per primer cop obre molt els ulls i diu Si que em sap greu. Parlem i concloem que Déu estima a canvi de res. Que a la guerra era normal que els nens petits tinguessin por de les bombes i fessin promeses morts de pànic en un soterrani. Que la vida dóna per viure moltes vides. Que la mare, sens dubte, era la més dona més bonica del barri de Forestal. I que cap dels dos no podem parlar d'ella sense aquest nus d'ara mateix, sense aquesta gratitud incommesurable.


dilluns, 21 de setembre de 2015

el meu amor petit


M'explica que un alumne li ha donat records "de part de la meva mare". "I qui és la teva mare?" Repeteix el nom i en comptes de recordar-la a ella imagino només aquest noiet de dotze anys que no conec i que segur, segur, deu tenir els seus ulls. Que seurà en un dels pupitres de fòrmica des d'on vaig passar tantes hores, a la seva edat, somiant desperta el rostre i el cos i el somriure de la seva mare. I ve tot com si no fos ahir, com si no fos un somni (el meu amor petit, com de mentida...), vénen les ruïnes de l'amor ocult, la delícia inconfessable del secret, la meravella i la covardia, la ignomínia pública, els xiuxiuejos burletes al pati de l'escola. Tornen el pànic i l'autoodi, els dietaris delators cremats en un pot de llauna al balcó del pis de Meridiana, les idees de suïcidi, la paràlisi, el sistema nerviós construint un mur que havia de deixar-la a ella, per sempre més, a l'altra banda. Però sobretot ve l'amor, intacte, sense cendra i sense fosca, com si no hagués marxat mai. Ve l'amor i inunda el pit de lava calenta, desfent els maons que aquell dia van tapar-li el rostre i el cos i el somriure. Ve l'amor i no esborra res, ni ressuscita els mots cremats a la foguera, però fa que tota la resta hagi valgut la pena. Tota la resta. Això és el que queda, dèiem ahir, i amb això comencem. Amb això seguim i no reculem. Ni a les aules, ni enlloc.  





dijous, 17 de setembre de 2015

encara no saber

Escultura de Carlos Gavilán

tornar a l’amor
—tornar a la branca
al brot,
a la ferida

tornar a l’amor
al teu somriure sense oblit
al teu port sense tempesta

tornar
           al brot
—àvia,
 mare,
germana—
            que ens sostenia

tornar a la ferida
que va esqueixar la branca
tornar a la blanca
resina de la mort
enganxada ja per sempre
al tou delicat dels dits

tornar a la branca,
tornar al brot,
tornar a la ferida

encara no saber
en quin moment acabaràs de caure

(Poema i escultura inclosos en l'exposició 10 Anys Taller BDN)

dilluns, 14 de setembre de 2015

que no faci durícia


(...) 
el meu silenci
és un riu d'aigües fosques
cap a tu
(...)
Anna Montero


i ara penses que ella sabria dir-ho. Que sabria escriure exactament el que se sent quan et sents com ara. I que ho faria fàcil, com si no li costés gens. I que ho faria proper, i autèntic, i bell. No bonic, ni sensible, ni totes aquestes coses que diuen quan parlen del que les dones escrivim. Autèntic, bell, proper. Real fins al moll de l'os --vida fins al moll de l'os. Penses que ella sabria dir-ho i que a tu et calmaria llegir-ho. Que aniries a dormir sense aquest cabdell de filferros enredat a les costelles. Ja no creus que algun dia arribis a trobar les paraules del desig, ni saps gaire de què et servirien ara. Més aviat creixerien com arrels que sobresurten de la terra i et farien ensopegar una vegada i una altra. Val més no burxar les punxes, t'han dit avui, esperar que surtin soles, demanar secretament que no facin call. Renunciar als mots, tancar la llibreta a la tauleta de nit, agrair l'habilitat admirable que ha aconseguit fer-te riure i somriure aquests darrers dies. No burxar i confiar que la pell pugui tornar a rebre algun dia la carícia, que el bes torni a fer tremolar el cos com si la pena d'avui no hagués existit mai. I enviar un missatge dins d'una ampolla amb el desig que ella torni a escriure, que et digui dient-se, real fins al moll de l'os, vida fins al moll de l'os.

dijous, 10 de setembre de 2015

cases casa


un vespre de retrobaments i cerveses, de projectes i horitzons que s'obren sense que ho haguessis previst. O sí, perquè fa dies --fa nits-- que somies cases que et són niu i et són refugi, que respiren verd i obren finestres perquè l'aire no s'enrareixi. Que t'abriguen el cos les nits d'hivern que encara han de venir. Cases niu, cases verd, cases casa. Dir la ràbia ha fet desaparèixer la ràbia. Queda l'esgotament, una última nit en blanc --ara mateix dormiries dotze hores seguides si els dits no t'haguessin dut fins al teclat després del vespre de retrobaments i cerveses, de projectes i horitzons, d'abraçades amigues que travessen l'ànima i la calmen--, queda l'estranyesa dels anys de bloqueig i dels bucles infinits, absurds, desconcertadament inútils. N'aprendrem, aquest cop. Tu mai no vas callar el dolor, ni la pena ni la ràbia, i tothom va estimar-te fins a la pols de les cendres. Jo vaig estimar-te i t'estimo fins a la pols de les cendres. El que eres, el que ploraves, el que reies. Les teves bromes fàcils, els teus jocs de paraules, la teva tendresa disfressada de brusquedat. I t'he enyorat tant avui, t'he recordat tant avui, amb el teu vestit d'estiu esquitxat de flors vermelles, amb les teves mans rugoses que sempre feien olor de ceba, olor d'all, olor de farina, amb la teva presència incontestable, la teva veu fosca, les teves cançons desafinades. T'he enyorat tant avui, t'he volgut amb mi tant avui. "Qué pasó, mijita?", m'hauries dit fa uns dies, si m'haguessis vist trencar-me un migdia lluminós de diumenge. I jo t'hauria dit, com va dir la neboda després de caure, "en ves de fer així he fet una voltereta i m'he fet mal aquí...", en comptes de fer el que volia he girat a l'inrevés i m'ha tornat a esclatar el dolor a la cara. I fa mal, molt de mal, t'hauria dit. I tu m'hauries agafat el cor i hauries bufat damunt de la ferida --sana, sana, culito de rana--, i jo hauria estimat per sempre la teva veu fosca, el teu taral·leig desafinat, la teva olor d'all i de farina, de cuina de casa, de casa casa.  

dilluns, 7 de setembre de 2015

ni un segon

fotografia de Manel Zaera

torna, capritxós, el fred de sobte, i t'enxampa amb pantalons curts i sandàlies damunt la moto, camí de casa. Constates que encara tens la pell i la història arrapades al cos, però el verí s'ha dissolt una mica, expulsat pels cops de puny que vas descarregar ahir contra el sac de boxa. El vas sentir després, amb els músculs lassos i l'ànima momentàniament en blanc. Lliscava per la carn obrint-se camí a través de les artèries, i abandonava el cos com un esperit malèvol destorbat per la pregària atroç d'un exorcista. Al vespre ja no t'espesseïa la sang i t'hi cabien les cançons, l'agraïment i la tendresa. No saps quants assalts et queden encara abans que l'odi es transformi en alguna cosa semblant a la indiferència, però la primera descàrrega ha obert definitivament la veda. Calia només acceptar l'esqueixament, el cop de puny a les costelles, la humiliació i la impotència, el teu ventre partit en dos com l'asfalt esquinçat pel terratrèmol, i les restes de l'orgull sostenint-te amb prou feines a costa de negar el dolor, de negar la ràbia, de negar aquest odi que ja no vols a dins. Calia només admetre't l'ombra com t'admets la llum. I no dubtar ni un segon quina vols continuar alimentant. 

diumenge, 6 de setembre de 2015

primer round


Fue necesario, dieciséis años atrás, rellenar, emparedar y, luego, olvidar la abertura que el asesino había excavado en su vida. Y ahora se abría, brutalmente, ante sus pasos, sin razón.
Fred Vargas, Bajo los vientos de Neptuno


sense raó. Brutalment. Davant les passes que fins fa uns segons confiaven encara en el present mentre drenaven la tristesa inevitable sense pressa i sense pausa. Brutal, imprevista, fent la traveta quan miraves amunt cercant el cel de l'enèsim laberint, quan et semblava haver-lo entrevist darrere quatre núvols esparsos. La ràbia és negra i profunda com el pou de tots els teus vertígens. Com l'odi que vomites per la boca quan arribes a casa. Has deixat de ser la noia-complaent-de-somriure-bonic-que-ho-entén-tot-i-tot-ho-perdona per convertir-te en la dona que reconeix la ferida, que crida avui per escopir el dolor antic, el dolor callat, el dolor no permès, com si estigués parint un monstre que li esqueixa el pit amb una brasa. La dona que no perdona --almenys no avui, almenys no ara--, que si pogués s'arrencaria la pell i la història i les llençaria al mar. La que decideix no fer mal a ningú però s'enfunda els guants de boxa i descarrega sense treva els punys contra el sac inert com si tingués al davant el rostre que tantes nits ha somiat que escopia, que bufetejava, que destrossava sense cap pietat. La que es permet dir en veu alta la ràbia i la pena, la que destrava les mandíbules amb insults impossibles sense por que les monges li rentin després la boca amb sabó. La que supura fel i pus mentre l'antisèptic li crema les entranyes, la que sap que no té cap altra manera de tornar a tenir l'ànima neta, la pell preparada perquè s'hi cusi amb calma la cicatriu --la de l'esqueixament més antic, la que tancarà sota seu l'únic esvoranc que ha aconseguit doblegar-la. Una marca que també estimarà algun dia, ben segur. Com totes les altres. 

dimarts, 1 de setembre de 2015

she never smiles


The moon in the bureau mirror
looks out a million miles
(and perhaps with pride, at herself,
but she never, never smiles)

Elizabeth Bishop, "Insomnia"

la veig ara mateix, des de la finestra de casa. La miro i em sap una mica de greu que comenci a minvar. També minva l'estiu, encara que no ho sembli, però no sé si això em sap greu. La miro minvar i enfilar-se damunt del pati del casal d'avis i penso que també és bonica aquí, en aquest racó privilegiat de la ciutat, amb cel pertot i cases baixes. També aquí. Si hi fossis, brindaríem amb vi negre per l'última lluna plena d'estiu. Si hi fóssim, aniríem fins al final del poble, just on comença la negror inquietant del camí d'Alendo, per posar a prova la nostra valentia i espiar el ple entre les branques fosques dels arbres. Apamaríem la por i sabríem que aquest neguit no té res a veure amb el que es respira al bosc, en el camí que s'enfila a llevant. Allà hi ha milers d'ulls que et vigilen i ni la pista forestal, ampla i sinuosa, aconsegueix que et sentis segura. Fa cinc anys ella va sentir el mateix. També va girar cua i va sortir amb passes ràpides del bosc, com expel·lida per un exèrcit de forces estranyes, invisibles però tangibles, a tocar de la pell, que li acaronaven les espatlles amb remor de teranyina. 
Potser algun dia ens atrevirem a tornar al bosc. Apamarem el dubte, respirarem la por, conjurarem l'halo ataronjat de la lluna. I canviarem el final de tots els contes.