diumenge, 30 d’agost de 2015

la meva càmera no fa fotos xules de la lluna


Pida un deseo, mi niña, diu ella, que aquest vespre és com una mare immensa, com una mare infinita. Des del primer plat que hem anat traient el cap pel balcó, ara l'un ara l'altre, per veure si la lluna es decidia a sortir darrere les muntanyes. És la reina de la nit que hem estat esperant tot el dia, però que ha hagut de compartir el tron amb altres esperes que ens han omplert d'il·lusió aquesta setmana: el dinar de comiat, la instal·lació dels artistes a l'ermita de la Mare de Déu de la Serra, la taula llarga per al darrer sopar. Demana un desig. Com si fos el teu aniversari. Com si te'l meresquessis. Com si el volguessis de veres i sense dubtes. Demana un desig.

Al carrer, just allà on s'acaba el poble, la reina ens ha rebut amb un halo ataronjat que l'envoltava, com un vestit de festa. Última lluna d'estiu. Camins de bosc, pors ancestrals, històries de milicians durant la Guerra Civil, de famílies que fugen de l'holocaust, paisatges inquietants damunt del llenç dels pintors. Demana un desig. Com si te'l meresquessis. Com si el volguessis de veres. Com si fos avui el teu aniversari i bufessis l'halo ataronjat de la lluna.

divendres, 28 d’agost de 2015

aquest trosset de vida


So you're with someone
that makes you feel like one of those men 
who is invincible.
I'll go home tonight,
pour a glass of wine,
tell myself how pretty I am.
Just don't tell me more
and I'll be fine.

Cèlia Pallí, "I'll be fine"


servir-te un got de vi, repetir-te que ets bonica, que tornaràs a estar bé. Somriure recordant que un dia vas pensar que amb ella hauries fet allò de les novel·les, tancar-vos dos dies sencers en un hotelet de la costa i no sortir per res de l'habitació. Recordar també que algun matí d'hivern es feia el miracle i els condicionals deixaven de fer mal una estona --et besaria, t'acaronaria els dits sobre la taula, et diria a cau d'orella el que em torna al cos i al cor totes les hores que no ets a prop--. Que algun vespre eres capaç, fins i tot, de descartar els subjuntius --tant de bo pogués tornar a dormir una altra nit amb tu--. Que el plaer era tan difícil de contenir com el dolor. 
Adonar-te que el que més trobes a faltar és que es giri i es deixi abraçar per l'esquena. Assumir, sense retrets ni culpa, que vas fer justament tot el que sempre havies dit que no faries. Riure't dels teus manuals de supervivència previs a les catàstrofes, brindar per tu i per la teva poca traça. Pel teu desig desbordant de vida els dies que la mort s'entestava a sotjar-te darrere els vidres de casa. Tornar a les cuines que et són refugi, seure a prop de les teulades, deixar-te guiar pels gats al camí d'Alendo, encendre somnis als peus de la santa substituïda i menystinguda, caminar amb compte de no trepitjar cap serp. Estimar aquest trosset de vida que se t'ha fet sorra entre els dits amb tot l'amor que encara et queda. 

I no (fer) gaire cosa més.

    


sharing


busque paraules per dir 
la teua absència, 
aquest estiu que un vent sense nom crema.
(...)
Anna Montero


"És la meva església", em diu, "hi té gravat l'any que jo vaig néixer i l'any que va morir la meva mare". M'ofereix un te que em transporta als meus dies a Irlanda, la terra que l'acull des de fa anys, i em somriu amb una tendresa que no he sabut trobar en els seus dibuixos atapeïts de ratlles nervioses, enèrgiques, negres. 

"I miss my mum", diu de cop i volta. 

"I miss mine too".

I no cal res més. Avui ja no (em) cal res més.



dimecres, 26 d’agost de 2015

que no hagis descobert encara mai


la tinta que els dos vam estalviar-nos
la gasto ara per dir-te
que plou, que fa fred,
que res no abriga prou,
que l'hivern és com equivocar-se.

Manuel Forcano, "VI.Carta", Corint 

Agafo fred llegint a l'ombra en un revolt amagat del camí de Burg. Descobreixo Forcano (I el fred de no saber què contestar-te) i assaboreixo a soles i en silenci l'impacte de les primeres vegades. No saps com envejo que no haguessis escoltat mai abans Silvio, va dir-me un dia fa molts anys, i en aquell moment no ho vaig acabar d'entendre. Una mica sí. Com el primer dia que vaig beure mate, com el primer cop que vaig tastar les nous de macadàmia. I afegiria avui, tant temps després, com el primer cop que vaig besar-la, com la primera olor que em va quedar impresa en el cor del desig, com la primera cicatriu que vaig estimar en el cos d'una altra. Forcano diu l'hivern i jo agafo fred al camí de Burg, però l'estiu m'esclata a fora i a dins, com una primera meravella. Aquí tot és tan verd que t'inunda. Torno al poble pel camí del sol, de cara a les muntanyes que al vespre seran blaves, i enfilo un mantra de desitjos que avui no semblen gens inabastables --dies d'estiu i de verd, verdures acabades de collir de l'hort, passejades sense pressa, una casa que faci olor de llenya, una cuina gran, corredisses d'infants, capbussades al riu, paraules que no hagis descobert encara mai.


dimarts, 25 d’agost de 2015

fins l'ombra

t'estimo fins l'ombra


el que ara escric es capbussa en ombres mentre el que visc fa esclatar la llum damunt de les teulades. No són del tot meves, les ombres que busco anomenar, i tampoc no ho és del tot la llum d'aquests dies a la muntanya. O ho són però semblen un reflex, un mirall bellugadís i incert, de lluna pàl·lida. Potser per això no m'incomoda la primera persona i se'm fa un poc més fàcil conjugar els verbs en present. Torno a trepitjar camins enyorats, retrobo persones estimades i estimables, fotografio paisatges que conec de memòria, recupero olors que recorden la vida. Somric molt. Torno a menjar amb gana, amb ganes, amb gratitud. Brindo amb ulls lluents d'alegria rescatada, de felicitat efímera pouada d'algun aqüífer que desconec i que encara em deu córrer per les venes. I dormo un altre cop profundament, com una criatura.

Darrere els mots i a l'obaga del camí, respiren sense pausa la meva ombra i la meva llum --l'enyor de tu, el desig de tu, les cendres sense repòs, el somriure que em sobreviu a totes les ventades. 

dimecres, 19 d’agost de 2015

tan valenta


decidir que reduiràs la por a la mínima expressió. Que no et posaràs la tireta abans de la ferida. Que no avançaràs cap futur. I aconseguir-ho. Sobretot, aconseguir-ho. Omplir els teus dies de repòs, de capbussades a l'aigua gelada d'un riu, de riures d'infants i cançons dins d'una furgoneta. No poder deixar de mirar el cel. Aturar-te en el paisatge i que se t'aturi tot a dins: la pena, les presses, l'enyor, el desig tallat en sec. Respirar i que passin coses --que es moguin les peces del teu món com si fossin un Tetris i gairebé en puguis sentir el clec-clec a mesura que van encaixant les unes amb les altres, encara que continuïn deixant forats buits, encara que no prometin cobrir-te les espatlles per sempre. Que desaparegui l'amenaça només amb una bufada, amb un sospir, amb un mirar a una altra banda --a les ungles dels peus, als voltors que planegen damunt els camps de Castella, als rínxols de la germana. Avortar la por per decisió pròpia, per decisió lliure, i haver-ho pogut fer només després de dir-la, després de dir-te-la, després que m'abracessis. Sobretot, després que m'abracessis. I pensar només la xocolata calenta i l'ensaïmada que compartirem algun dia i que m'he merescut per haver estat (tan) valenta.   

dilluns, 17 d’agost de 2015

en cada revolt


Viatgem, et va dir un estiu, per trobar a faltar els qui ens importen. Per enviar postals de paisatges amb boscos i platges paradisíaques a qui sigui que enyorem, a qui sigui que ens ha vingut al cap en cada revolt dels dies de parèntesi. Viatgem per trobar a faltar la gent que ens importa, va dir, i era bonic, perquè volia dir-me que m'havia trobat a faltar, que li havia vingut al cap en cada revolt dels dies de vacances, que tenia ganes de retrobar algun dels nostres racons clandestins sota les voltes d'una plaça o en un bar de menús de l'Eixample, de tornar-me a besar amb urgència a l'ascensor del pis de sa germana. Era bonic que ho digués però no deia res dels viatges de buit, dels que comences sabent que qui sigui que enyores, qui sigui que t'ha vingut al cap en cada revolt de les nits de parèntesi, no serà al lloc de sempre quan hagis tornat. Que tampoc hi seràs tu. Que no saps, de fet, on seràs tu. I que l'enyor no esgarrapa de veres fins que no has obert la porta de casa.

dissabte, 15 d’agost de 2015

lo que eres



tienes miedo a que te hagan daño
y te haces daño con tanto miedo
Chavela Vargas

lo que eres me basta


quan t'enamores d'un camí i entens que podries recórre'l una vegada i una altra, d'anada i tornada, tots els dies de la teva vida. O quan arribes a un raconet de món a 1.305 metres d'altitud i t'adones que ja no podràs deixar de tornar-hi. Respires i passen coses --falciots a Sitges, tempestes a Farrera, el cel inacabable de Sòria des de la finestra d'una casa que voldries que fos teva, o l'olor d'ella, fugissera i irreal, en un carrer a centenars de quilòmetres de la seva pell. Tornes a taral·lejar cançons en una furgoneta atrotinada, camí d'on et portin, i a cada quilòmetre et sembla que oblides on tenies amagades les pors, on havies arraconat les ferides. Torna una cançó i agraeixes haver viscut almenys un moment que hauria pogut fer-te escriure aquella frase --mai seré feliç com ho he estat aquesta nit--, i alguna cosa es posa a lloc, com quan t'enamores d'un camí i saps que podries trepitjar-lo repetidament tots els dies de la teva vida, com quan trepitges una terra i te l'estimes per sempre, com quan entens que només val la pena quedar-se a la vora de qui en tingui prou amb el que ets.


dimarts, 11 d’agost de 2015

partim pel març amb la ventada



serem cinc-centes, serem mil
"Cançó de fer camí", M. Mercè Marçal

crear la possibilitat. Que en el moment en què et sembla que el cel no s'obrirà mai més i que caminaràs per sempre amb el pes d'aquesta xafogor que t'empantanega les neurones i t'afluixa les ganes, apareixen cares conegudes que no sabies que, i et sents una mica menys en fals, una mica més en terra. I comença a afluixar-se el nus i es crea la possibilitat, el miracle. I t'enamores a primera vista d'uns versos que diuen el teu amor, la teva mort, el teu desig. Així, com qui no vol la cosa. Com et vas enamorar d'ella una tarda qualsevol de novembre. Com t'enamores dels llocs on després no pots deixar de tornar. Mastegues els versos que ja formen part de tu i dius els teus i el món torna una mica al seu lloc, o almenys a algun lloc que no trontolla. I llavors apareixen ells. I ve l'Ovidi com si hi fos de cos present. S'esquerda alguna altra resistència, una que et premia la columna a l'alçada dels omòplats, amb doble nus. I apareixen elles, una a una, totes les dones que ens han obert camí, totes les dones que han parlat abans, que s'han plantat abans, que han lluitat abans. Les que ens conviden encara, des del record poderós de la seva vida lliure, a ocupar el nostre espai sense demanar perdó i sense demanar permís, a fer nostra la nit, a ser cinc-centes i a ser mil. Apareixen elles i ho plores tot. I la trencadissa no et deixa estelles enlloc. Fugen avall, avall, cap a la terra, mentre s'obre l'horitzó sense cap línia: les abraçades dels Davids, les trobades imprevistes, l'aigua increïble d'una platja que no havies trepitjat mai, el mar que arrela, l'olor de sal i de pins que et fa enyorar la teva illa, el far de Barbaria a les dues de la matinada, les dones valentes que t'ensenyen a no callar, a no sucumbir. I davant teu, un altre cop, tots els camins possibles.




divendres, 7 d’agost de 2015

com si encara tinguessis dies

Foto: Marta Pérez Sierra

Saudade las mujeres que dejaron de sentarse en el sillón de flores, las que hablaban y reían y eran tan fuertes que parecía que la vida no iba a poder vencerlas nunca. El eco de su risa, de su voz (...)

"También esto pasará", Cartografiando el vacío

Are you really here
or am I dreaming?
I can't tell dreams from true
for it's been so long
since I have seen you
I can hardly remember your face anymore

"If you want me", Marketa Irglova / Glen Hansard

la corba harmoniosa de la teva lletra disciplinada a les pàgines d'una agenda de quan encara tenies dies. El bolígraf contundent, sense dubtes. Sense remordiments. Gargots desacomplexats quan equivocaves una paraula. Una línia recta, horitzontal, per ratllar la frase que ja no, per encetar-ne una altra o continuar la primera des d'un altre revolt. La teva lletra perfecta esculpida a cops de regle per una mestra que adoraves. La teva lletra sense tu. La meva lletra sense tu. La butaca verda de flors menudes sense tu. La meva vida vacil·lant, dubtosa, en diagonal, atapeïda de culpa, sense tu. Els meus dies sense agenda, les meves hores mudes, el meu dolor callat, sense tu. El meu amor imperfecte recosit a cops de des-amor, a cops de des-desig, sense tu. Les arestes esmolades de la meva lletra petitíssima que té por d'equivocar-se i s'amaga entre les línies de la quadrícula perquè no la jutgin, perquè no la condemnin, perquè no la des-estimin. Sense tu. Sense. 

i tots els somnis meus encara amb tu. Com si encara tinguessis dies. 







dissabte, 1 d’agost de 2015

a la primera capa de la pell

Mateus André

helicòpters al cap quan torno a casa amb metro. Sempre que tinc helicòpters al cap em transporto als dies en què et vaig conèixer --als dies que vam fer l'amor, vull dir, després de moltes nits de desig callat a l'altra banda de la barra del bar, a l'altra banda del meu món fix, esmorteït, covard. Els dies --les nits-- que tinc helicòpters al cap torno a tu i al desig i a l'alegria rara dels vespres de lluna plena que t'escrivia tronades declaracions d'amor a la llibreteta de les comandes, amb el suport etern i còmplice de l'amic de l'ànima, i la música d'abans, i la música de després, i el cos que oblida totes les noses i balla, simplement, com si ningú l'estigués mirant. Helicòpters al cap o disfressar de celebració totes les fugides i acabar celebrant, finalment, qualsevol cosa, i entendre què collons volia dir allò de l'ara, allò de l'aquí, la pluja d'estiu i les sandàlies xopes i aquesta olor d'asfalt mullat que ho omple tot i no cal res més. I des de casa es veuen els llamps però no vull apagar el mòdem perquè vull escriure això, els helicòpters al cap i l'embriaguesa dolça dels dies de novembre sense límits, sense impossibles, sense revolts. Helicòpters al cap i la pluja als peus, i les ganes rescatades del no-res, "Vine, va, que nedarem despullades al mar", ella que mai no s'ha tret el biquini a la platja, i la neboda que riu, que no sé si ens ha entès però que també em diu "vine", vine demà, i em demana que l'agafi a coll a les escales mecàniques perquè té por d'engrunar-s'hi els peus. Els peus. Agafa'm els peus, petita, que si tanco els ulls em sembla que caic, però no caic. No caic. I demà anirem al mar. Sense helicòpters però amb tots els records (els de llavors, els de fa uns mesos, els d'ahir mateix) a la primera capa de la pell.