dissabte, 25 de juliol de 2015

al mar


Fem la guerra als coloms insolents que insisteixen a envair la nostra taula mentre ens partim uns fideus orientals i una amanida en una terrassa encara amb massa sol. Recordo Lisboa, un tumult d'ales negres abocant-se damunt la taula del costat i devorant les restes de menjar dels clients que acabaven de marxar, i només torna l'angúnia, que s'assembla a aquesta d'avui però sense el riure d'ella, que li ve de més enllà d'endins i se m'emporta als dies que l'alegria era fàcil. Foragitem els coloms entre fàstic, ràbia i riures, i volem pensar que han estat els astres els que ens han dut aquests dies la fúria i el neguit. Que no és la pena, que no és l'enyor, que no és l'enèsim matí de filferros al coll i pedres al pit. Que no és el joc dolorós que et deixa fora del cercle, sense cadira, i ja no saps si fa més mal quan et deixes guanyar al primer intent o quan hi poses la vida sencera, el desig sencer, l'ànima sencera. Demà tornarem a nedar juntes al mar, perquè al mar no hi ha ni cercles ni hi ha cadires.  Perquè hi podríem renéixer o morir, i qualsevol cosa valdria la pena.     

dijous, 23 de juliol de 2015

estries


L'anorexie m'avait servi de leçon d'anatomie. Je connaissais ce corps que j'avais décomposé. Il s'agissait à présent de le reconstruire.
Amélie Nothomb, Biographie de la faim

eres forta i bonica com un arbre
"Residència I", I Déu en algun lloc

les meves estries. La pell de disset anys que no vol la carn, que l'expulsa, que l'escup, que la vomita a força de dejunis i d'absències. La pell que s'esquinça, que busca camins en el nou mapa buit, en el bosc convertit en poc temps en un desert assedegat --en un desert afamat. Terra erma, forat negre, exili irreversible. Esvoranc després del terratrèmol. Les meves estries, tossuda pell que recús les vores de l'abisme fins que arrela l'ànima ben endins perquè no vulgui tornar a enlairar-se. Perquè quan li arribi l'olor del mar no desitgi res més que aferrar-se al cos que es llença a l'aigua --que recupera el desig, que recorda una altra pell, que compta un a un tots els petons que encara li faria. Les teves estries són l'arrel d'un arbre, diu l'amiga. Les branques d'un arbre, el brot d'un arbre, la ferida d'un arbre. El meu arbre. 

diumenge, 19 de juliol de 2015

Chela

Sant Andreu, 19 de juliol de 2011

tinc tant d'amor per donar 
acumulo tant d'amor 
que omplo capses de sabates
Clara Peya "Abraçabres", Mímulus

cada dinou de juliol caurà una altra tempesta insòlita perquè cap de nosaltres no oblidi mai el brot que sostenia la branca que una ferida en carn viva ens acaba d'esqueixar pel mig. 

l'endemà, continuarem acumulant l'excedent d'amor dins de les capses de sabates on ella desava fotos, dedicatòries, postals i medalles, i oblidarem només la por que ens fa no saber encara en quin moment acabarem de caure.

dimecres, 15 de juliol de 2015

of everything




Death is the opposite of everything
Susan Sontag

la mare tenia uns pits rodons i bonics, amb el mugró menut i net. Fibrosos, quístics, alarmants. No li agradava el seu ginecòleg, que també va ser el meu, perquè era rude i antipàtic i amb prou feines et dirigia la paraula. Perquè no et mirava mai als ulls quan li parlaves, perquè no li demanava què, perquè no li preguntava si. La mare anava despullada per casa a l'estiu perquè no suportava la calor, i a la platja mai no s'allunyava si no tocava peu perquè amb prou feines sabia nedar, però un dia es va llançar vestida a la piscina i em va salvar de morir ofegada. La mare tenia el cos ple de piguetes marrons i la pell se li emmorenia fàcilment. Desafinava molt quan cantava. Cantava sempre que li venia de gust. I les mans li feien olor de ceba i de farina, de pa torrat, de cafè dels matins. 

Els meus pits no són bonics ni rodons ni tenen el mugró menut i net. Són pits fibrosos, quístics, alarmants. M'agrada la meva ginecòloga perquè no dóna res per fet i la seva primera pregunta no és mai "quin mètode anticonceptiu fas servir". Perquè em mira als ulls quan li parlo, quan em demana què, quan em pregunta si. Em banyo despullada a la platja i sempre vaig on no toco peu i nedo molt, però no m'allunyo mai gaire de la sorra perquè al mar, també ho deia la mare, se li ha de tenir respecte. I mai no he mort ofegada perquè sempre m'han salvat. Envejo les pigues que no tinc i no desafino quan canto, però tinc la veu gruixuda i fosca, densa. També canto quan vull. I frego all damunt de les torrades mentre preparo cafè perquè les olors potser sí que s'obliden, potser sí que cal rescatar-les, potser sí que no hi ha cap neurona capaç de fer-nos-les reviure com revivim la veu, els ulls, el tacte, les cançons taral·lejades en un xiuxiueig, els mantres que ens salvaven de la mort --te quiero mucho, poquito, nada.      

dimecres, 8 de juliol de 2015

en carn viva


Take this sinking boat and point it home
We've still got time
"Falling Slowly", Once

I els ulls en tu, una altra nit, quan m'adormo.
Mil cinc-cents diumenges

--Cuando te miro se me enredan hebras en los tobillos--
Miriam Reyes, Haz lo que te digo


Cuando te miro se me enredan hebras en los tobillos i no em mouria de l'habitació des d'on em mires per por de perdre-hi alguna penyora antiga. Quan et miro escric frases llarguíssimes sense respirar i ja no crec ni en les trobades d'ànima ni en els karmes que ens atrapen un temps i després ens vomiten amb indiferència i tot queda en fum, tot queda en res --no queda res--. Només crec en aquesta finestra nostra d'ara, en la silueta dels arbres darrere els vidres, en el color exacte dels teus ulls, en l'olor que sí que es recorda, que sí, que sempre --molt. Quan et miro tant me fa que la porta estigui oberta o tancada, que d'aquí a unes hores a alguna de les dues ens agafin ganes de córrer en sentits oposats fins a l'infinit i més enllà. Que sigui aquesta l'última vegada que et respiro i demà em calgui tornar a amarrar la barca al moll i aprendre a sargir els forats per on encara tinc tanta por de caure. I que els brins d'heura em tatuïn el teu record als turmells, en carn viva.

dijous, 2 de juliol de 2015

Mímulus, el nou disc de Clara Peya


"Mímulus. La preciosa flor groga que calma la por dels dies. La por del silenci i la por del soroll. La por de la fosca i la por de la llum. La por de tu, de mi, de les voreres esquerdades i els mitjons desparellats. Totes les pors petites i sabudes que se'ns enreden als turmells com una heura verinosa. Mímulus si parles, mímulus si calles. Mímulus si m'amagues el somriure darrere la boira dels ulls. Si marxes, si tornes, si et quedes, si em penses, si m'oblides, si caus o si voles. Si encara no saps mirar-te com et miro jo. Mímulus en les xifres que compto i recompto per oblidar que el món no sap de càlculs ni mesures --que ja no sé res, que no hi ha res més que aquest cos menut que ara té pànic. Mímulus si el desig, mímulus si el somriure, mímulus si el dubte, si l'amor, si la paraula. Si la música. Mímulus. Petita flor groga que em calmes la por dels dies." 

[El 18 de juliol, a Luz de Gas, dins el festival Grec]

si


de poc m'importa el mar que compartíem
si has fet un pont de mots
que em fan sentir-te a prop
Feliu Ventura, "Si ens queda la cançó"

si es trenca el fil, el pont, la passera de pedres que sempre us feia tornar a casa. Si ja no importa si et llegeix o no, si et veu o no, si hi és o no. Si ja no et cal ni tornar contesta. Si la sal, avui, serveix només per no deshidratar-te. 

si véns. Si em mires. Si escrius. Si em penses. Si puc encara desitjar aferrar-me al teu cos una altra vegada per més que la tornada a casa, Barcelona avall, faci sempre una mica de pujada. Si puc confiar que m'abraçaries el plor qualsevol matí de malsons tenaços. Si cosim un fil, si assagem un pont, si inventem una passera de pedres que ens porti de tornada a casa.  

l'oceà que ens uneix és el mateix que ens separa.