dimecres, 24 de juny de 2015

amb els llibres


buidar. Netejar. Seleccionar. Dues piles. Tres piles. Quatre piles. Dubte. Desfici. Llençar. No tornar a mirar si. No tornar a pensar si. No rellegir cap dedicatòria. No aturar-se en els pètals assecats entre les pàgines. No repassar amb el dit els passatges subratllats --saber que tu i jo hauríem doblegat les mateixes pàginesDecidir ràpid, sense clemència. Que en acabat et puguis sentir tan lleugera com la prestatgeria alliberada de gairebé la meitat del seu pes. 
És fàcil --tan fàcil-- amb els llibres.




dimecres, 17 de juny de 2015

dancing shoes

Dancing Shoes, Marty Desilets

anar a ballar amb tu un vespre. Besar-te mentre ballem. Arrambar-me al teu cos, moure'm al teu ritme, respirar-te. Que em desitgis la cintura, el coll, el melic. Desitjar-te tant com quan et miro mentre taral·leges no sé quina cançó i em fa la sensació que a tu també t'ha passat el núvol.

enfilar-me a unes sabates de taló que em fan perdre l'equilibri només per intentar veure-hi més enllà. Abandonar-les rebregades al terra de fusta i deixar-me portar una estona amb els ulls tancats sense por que em trepitgis els peus descalços. Sentir com torna a créixer el desig, indòmit, com l'extremitat d'una estrella de mar. Besar-te. Llargament, densament. Pensar No podré oblidar mai aquest petó, pensar No el sabré escriure mai. No en sabré. 

aturar la música sense saber què t'ha fet més mal: els talons impossibles, les estelles que es claven als peus nus, el silenci obstinat en què es trenquen una a una les paraules que encara voldrien dir-te.  

dissabte, 13 de juny de 2015

contra el desig del que no


Defender la alegría como una trinchera 
defenderla del escándalo y la rutina 
de la miseria y los miserables 
de las ausencias transitorias 
y las definitivas
(...) 
Mario Benedetti

la intensitat, dèiem fa uns dies. Defensem la intensitat com el poeta defensava l'alegria, com els mestres de totes les eres defensen el desaferrament. Defensem la intensitat encara que a estones hi perdem la son i el somriure, encara que se'ns enceti la pell de les galtes quan ens besen, encara que la tornada a casa, Barcelona avall, se'ns faci sempre una mica costa amunt. Defensem la intensitat perquè és l'únic que ens fa saber-nos vives i arrelades, perquè no volem passar de puntetes i en silenci, perquè és el tacte exacte de la pell el que acabarem recordant quan el temps comenci a fer-se'ns sorra entre els dits. Defensem la intensitat, el foc de la posta contra la silueta negra de les muntanyes, la tendresa contra el laberint inaccessible del teu món, de la meva circumstància. La intensitat contra l'atonia absurda de les hores. L'amor que em batega en cadascun dels teus gemecs contra el desig del que no, contra el desig del que mai. La complicitat de qualsevol vespre a l'altra banda del teclat contra la nostàlgia estèril de les hores en què confessava que, en què preguntava si. La intensitat contra totes les absències --las transitorias, las definitivas--, la intensitat contra les regles i els estàndards, contra els cercles arrogants que sempre quadren --que sempre estrenyen. Contra la gàbia en què voldries amagar per sempre el cor, si no fos que els ulls, si no fos que la pell, si no fos que l'amor i la tendresa, si no fos que. Si no fos.



dimecres, 3 de juny de 2015

prínceps


que vol ser una princesa, diu, però que no vol estar tancada en cap castell. Que sortirà, que nedarà, que pescarà, que jugarà, que es pintarà la cara i les mans, i que trobarà un príncep que serà sa seua mamà i sa tia Sò. Ja ho veus, bonica. Ens hem convertit en prínceps per a la princesa que no entén de pèsols sota matalassos ni de torres altíssimes que aïllen del món. En prínceps, nosaltres, que hem perdut la reina i encara no sabem què n'hem de fer, d'aquest immesurable tauler d'escacs. Que a estones més que prínceps ens creiem peons i anem fent passets menuts i vacil·lants, ara a la dreta, ara a l'esquerra, ara endavant, ara endarrere, sense marge. Ens hem convertit en prínceps per a la menuda que ens demana que li agafem els peus quan té por del món però no se'l vol perdre, nosaltres que darrerament oblidem els conjurs per foragitar la por i correm el risc de perdre'ns les estones boniques en qualsevol revolt. Nosaltres que no hem tingut mai rei i que tant de bo poguéssim ser alfils per travessar el tauler en diagonal i fugir dels cavalls calculadors que ens encalcen en somnis. 
Que vol ser una princesa, diu, però que no vol estar tancada en cap castell. I que tu i jo som els seus prínceps. Ens pintem la cara i les mans?

dimarts, 2 de juny de 2015

conversa pendent

Penúltima sessió del taller "Llegir per escriure" a l'Harmonia. La proposta d'aquesta setmana era escriure LA carta pendent. La companya Àngels Córcoles n'ha escrit una que tenia pendent amb la directora d'una sucursal bancària. I ens ha colpit. Perquè, com bé diu, "potser no sents culpa, però això no és un avantatge per a tu". 
Gràcies, Àngels, per compartir-la. 


Foto: Tax Credits


Conversa pendent amb la directora del banc

Hola, Esther,
T'he vingut a veure perquè sento la necessitat de dir-te unes quantes coses.
Mai m’hauria imaginat que la nostra relació hauria acabat als tribunals. Jo em pensava que eres una professional amb ètica i que hi havia uns límits que no hauries traspassat. Quina va ser la meva sorpresa quan em vaig adonar que el tracte cordial que tenies amb mi era una estratègia que tenia com a finalitat estafar-me.
Ja m'ho deia el meu pare, que dels bancs no me’n podia fiar, però arribar a aquest punt....
Em pregunto si t'has parat a pensar en les conseqüències d'obeir ordres. Tu has de guanyar-te la vida, però no a costa de fer mal als altres. No hi ha tanta diferència entre tu i jo. Les dues vivim de la nostra feina.
No sé si saps que el que fas t'ho fas. Aquesta és la Llei Universal del 3 vegades 3. El que fas als altres t'ho fas a tu i et retorna multiplicat per 9.
Potser no sents culpa, però això no és un avantatge per a tu. La culpa que no pots sentir et desconnecta de la teva essència i parla a través del teu cos. Em pregunto si aquell embaràs ectòpic pel qual et van haver d'esterilitzar hi té alguna cosa a veure. I si estàs desconnectada del que tu ets, estàs condemnada a una existència d'autòmat, on tothom farà de tu el que voldrà i tu no dirigiràs la teva vida.
A mi m'has creat un perjudici, que els tribunals han reparat en part, però a tu t'ho anirà tornant la vida sense que sàpigues que té a veure amb el que has anat sembrant.
Marxo perquè em penso que ja t'ho he dit tot. Espero que reflexionis i no tornis a fer amb ningú el que em vas fer a mi, i a d'altra gent corrent.
                                                                                                                            Àngels