diumenge, 19 d’abril de 2015

bàsicament això


por no llorar tan dentro,
tan a escondidas
Chantal Maillard, "Escribir"

Vivir, como si fuese nuestra querencia.

Elena Lázaro, Cartografiando el vacío

querencia

2. f. Inclinación o tendencia del hombre y de ciertos animales a volver al sitio en que se han criado o tienen costumbre de acudir.
Diccionario de la Real Academia Española


deu ser això, viure, et diu l'amiga, i et ve la tendresa, i el nus, i el vertigen, i t'estimbes per dins com un castell de cartes. Això deu ser, li dius, malgrat l'ofec, i també, T'estimo, això també deu ser. Bàsicament això, tossudament això, potser únicament això. Perquè ara que intentes conjurar el record per allunyar la mort, només esculls trossets d'amor per apedaçar el tapís del que va ser, del que et va ser. El seu somriure sense oblit, el d'abans, el dels dies en què encara era terra i et sostenia. El de les estones a la cuina de casa, tornant d'escola, tu al llindar de la galeria contant-li coses mentre ella feinejava. El de les nits d'estiu al caminet de la font. Això deu ser, haver viscut: tornar a l'amor com qui desfà el camí mentre arreplega les molles de pa, sempre d'esquena a ella, que agafa el carrer de la dreta, que enfila les escales del cerro, que et diu No me'n vaig sola, que es va fent cada cop més petita, que no torna, que no torna, que no torna. I tu encara pregues per dins que no desaparegui.      




dimarts, 14 d’abril de 2015

dietaris

Brian Wolfe

dilluns, 23 de febrer de 2015. Limbo, primer cop. A la rebotiga de la vida que té vida pròpia (la que no es publica, la que no es rellegeix, la que escup paraules i dimonis, la que em sap l'entranya veritable, l'ombra oculta, la pena fonda, el desig obscur, l'amor transparent) hi escric, aquell dia, de tot menys de Limbo, que tanmateix m'ha tocat alguna cosa a dins que no sé si sabré dir, que no sé si sabré afrontar. Hi escric l'espera, les ganes, el desig. El seu cos. Una flor blava al costat del cafè. Hi escric No vull no viure això, No vull no ser-hi. dilluns, 23 de febrer de 2015, la vida és impacte absolut davant la música, la dansa i la veu que em connecten amb l'exili del propi cos (i encara em sento suspès davant d'un món que em sospesa com si tot ho hagués suspès, condemnant-me a estar suspesai em deixa sense alè i sense paraules. dilluns, 23 de febrer de 2015, la vida és ella, a fora i a dins, enmig i a través. És ball i desig, sexe i tendresa, cos que respira amb pulmons plens, amor que respira per les puntes dels dits. 
dissabte, 4 d'abril de 2015. A la rebotiga de la vida que té vida pròpia, hi escric tots els malsons. Morfina, apnea, ensurt. Des del febrer, un vel de silenci. Enmig, tots els dies sense. Sense. Caic en el buit dels dies en blanc. 
Hi series una mica, avui, mare, si t'hagués escrit?

diumenge, 12 d’abril de 2015

tots els meus diumenges


tinc per a tu un present
que t'acompanye sempre
Feliu Ventura

volia regalar-te tots els meus diumenges. Sortir amb tu a la terrassa quan ja no fes tant de fred i ensenyar-te les casetes que s'amunteguen al turó de Vallcarca. Que et recordessin casa. Volia cantar-te encara una cançó, dues cançons, tres cançons. Contar-te coses. Besar-te les mans, les galtes, les parpelles. Riure amb tu. Que et riguessis de mi. Dir-te amor meu i que em diguessis yo no soy amor tuyo. Que em fessis copets suaus al dors de la mà mentre somreies. Volia mirar-te (més). Tocar-te (més). Volia regalar-te tots els meus diumenges, tots els migdies lluminosos que havien de venir, tot l'amor de la meva ànima alliberada del pes de la nostàlgia. Volia que ella et conegués. Que em veiés amb tu, que em sabés amb tu. Volia regalar-te el meu ball, els meus dies petits i bonics, el meu somriure retrobat. El meu present, el meu futur. Volia seguir contant-te coses a la terrassa que donava al mar.

Què volies dir-me tu?  

dilluns, 6 d’abril de 2015

per si


És bo de tenir llàgrimes a punt, tancades
per si tot d'una mor
algú que estimes o llegeixes
un vers o penses en el joc
perdut.
Joan Vinyoli, "Abans que neixi l'alba"


És bo de tenir somriures a punt, desats a la rebotiga, per si tot d'una apareix el bes que enyoraves o tornes a dormir una nit seguida sense malsons. És bo de tenir abraçades a punt, rialles a punt, per fondre't en el cor immens de les amigues i brindar amb les galtes envermellides pel primer sol d'aquesta primavera. És bo de tenir a punt la capacitat de meravellar-te, per capturar paisatges que no marxaran mai més de la retina. És bo de tenir somriures a punt per si un vespre s'acaben les llàgrimes i la mort fa mutis, ni que sigui una estona, darrere la cortina. Per si tornes a fer l'amor un altre vespre com si t'hi anés la vida. És bo de tenir somriures a punt, carícies a punt, besades a punt. Paraules per dir-li que. Silencis per mirar-la dins dels ulls. I tot l'amor suspès a la punta dels apòstrofs.