dilluns, 28 de desembre de 2015

Alan


avui (encara) fa mal l'Alan. A les mandíbules, a l'estómac, a l'esquena. El que ahir era desànim profund avui és ràbia a mar obert, ràbia que mossega, ràbia que esgarrapa, ràbia que clava cops de puny i arrencaria a urpades el guix de les parets. Avui encara fa més mal l'Alan, la seva mort injusta, la mort que supura tota la violència del sistema que va assassinar-lo, la mort que bufeteja les lluites i fa trontollar l'esperança. Fa mal l'Alan, avui, encara més, i arrossega el fil de totes les altres morts de persones trans i LGTB cosides a burles, agressions físiques i escarnis. Totes les morts en vida també, tots els autoodis instal·lats en les ànimes fràgils de tants adolescents. Tots els insults, tots els silencis, tots els desitjos avortats, totes les vides que respiren a mitges entre el voler ser i el pànic de no sobreviure.

fa mal, l'Alan, avui, i supura la ràbia en forma de crit. El silenci és còmplice, el silenci els mata, les mata, ens mata. Fa tant de mal, l'Alan, avui, que refem la promesa de no callar mai més, de no amagar(-nos) mai més. Cridem, avui, i ens gronxem en l'eco de la nostra veu com voldríem gronxar l'ànima ferida de totes les persones que no tenen el permís de ser. 



2 comentaris:

andreu giralt i puga ha dit...

i anem matant
com si la diferència
no ens fes més grans

Anònim ha dit...

Cridem, cridem i no callem...Sentim la mateixa ràbia, el mateix dolor,el mateix pànic davant tanta incomprenssió del que és vol considerar diferent. Cridem, cridem ben fort, més fort encara i no deixem de cridar !!