dimecres, 11 de novembre de 2015

cap finestra

el tiempo de llorar,
las ganas de cantar
Pedro Guerra, "Mi casa está en el mar"

M'invento una recepta de cochayuyo per retornar-te una estona avui, que respiro com un peix en una cruïlla sense indicadors ni rètols. Fa tants anys que no en menjava que semblava que fos la primera vegada --el gust de mar, l'olor de mar, l'oceà immens unint-nos i separant-nos, el mossec salat i l'explosió del teu record tot d'una al paladar i a la llengua, com si encara hi fossis. He picat la ceba molt fina, com vaig aprendre a fer guiada per la teva mà experta a la cuina d'una casa que ja no és la meva. He esperat que l'oli fos ben calent i m'he separat un poc per si m'esquitxava. L'alga marronosa i la llet de civada em salven de l'abisme, de la soledat que no entén de raons, que esborra tots els rostres que sé que m'estimen. Em salven de l'espai minvat amb què em conformo a estones, del voler que empenyoro massa sovint. M'invento una recepta de cochayuyo i m'enduc un tetrabrick de llet de civada a la bossa perquè hi siguis una estona, avui que tots els camins semblen tallats i la casa m'acull amb prou feines. Que ja comença a fer fred i no he tingut temps de segellar cap porta ni cap finestra. 



2 comentaris:

Anònim ha dit...

De què serveixen les finestres si els vidres són bruts?

S. C.M. ha dit...

M'agraden tant els hashtags del títol del teu blog que estic per tatuar-me'ls. O per fer-los meus. O per cridar-los des del balcó que no tinc al despatx. O, fins i tot, per citar-te als meus blogs...
Un petó, nostàlgic.