dimarts, 27 d’octubre de 2015

pertot


deixar-te en terra i sobrevolar-te unes hores més tard sentint que ets pertot, que ets endins. Hem mesclat cendres i terra amb les nostres pròpies mans, les mateixes que es van paralitzar fa uns mesos sostenint-te el pes del que ara eres, del que encara no podíem assumir que fossis. Hem mesclat cendres i terra amb les mateixes mans amb què t'acaronàvem els dits i les parpelles adormides els tres dies i les tres nits que vas transitar per no sabem quin territori abans d'anar-te'n. I s'àvia, quant pesa, ara? Gairebé gens, li dic, ara és un vestit lleuger que deixem en terra, al peu d'una planta sense nom que fa flors vermelles encara a la tardor, perquè el seu record també voli lleuger, perquè no ens pesi com fins ara als músculs i a les costelles i no ens enredi filferros de malsons a les pestanyes. S'àvia no pesa, ara, li dic. Avui ja no. I sí, potser li va fer un poc de mal morir-se, perquè morir de vegades deu fer mal, com fa mal néixer alguns cops, però potser no, potser va ser suau, potser de vegades és suau com ho són alguns parts senzills com un somriure, fàcils com un passeig calmós un dia qualsevol de primavera. Morir --anar morint-- deu costar prou algunes vegades, com costa alguns dies deixar enrere l'illa per tornar al brogit de la ciutat, com costa alguns vespres travessar Barcelona en moto i dormir en el silenci del pis sense ella a la vora. Potser fa mal, de vegades, morir-se, pel que deixes i no saps com amollar per més que hagis volgut de debò anar-te'n, per més que hagis dit Estoy muy cansada, per més que hagis preferit anar-te'n del tot abans que oblidar del tot, deu ser dolorós alguns cops morir com ho és de vegades néixer per més que vulguis trepitjar el món amb ànsia. No pesa, s'àvia, ara, li dic. Et deixem en terra amassant la terra i sentim que ets pertot, que ets endins. I respirem en tu.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Quina sort aquesta àvia d'haver estat tant estimada i ara enyorada. Jo que ja sóc persona molt gran, sento morir-me només pel que deixarè. Els hi dic en els meus fills i néts..".Mira que us arribaré ha enyorar quan ja no hi sigui.". I els faig somriure a tots.
De tota manera, agraída a la vida que m'ha permés viure molts anys, malgrat no haver tingut una vida gens fàcil.

Lita ha dit...

Que emotiu el que escrius, gràcies per compartir aquests moments tan íntims Sònia. Una forta abraçada.
(Trobo molt bonic el comentari d'aquesta àvia anònima, li envio un fort petó)

Anònim ha dit...

Geàcies pel petò Lita. El conservarè ben enganxadet a la galta.

spark ha dit...

També és força difícil viure, a vegades, cada dia...

Un altra petó.