divendres, 16 d’octubre de 2015

com es compten


A l'alba, Cristi

no todo fue naufragar

m'endevina. Em truca i m'abraça amb la veu. Per què em costa tant preguntar-li si ell també la troba a faltar? En algun moment que no recordo he abandonat l'aigua que ens va unir nou mesos a tots tres en el ventre d'ella i he saltat a un illot de pedres, amb cabra i sense palmera. He amollat la corda de la barca tan ràpid que m'ha cremat els palmells de les mans mentre em fugia, i he deixat de navegar amb ell en aigües profundes --he deixat de ser germana i filla, còmplice i criatura, companya i esquitx de carn bessona dins d'un úter. No he fet cap foguera per enviar senyals de fum ni he escodrinyat el cel amb l'esperança d'albirar l'estela d'un avió. He collit rostolls d'entre les roques per alimentar la cabra i he buscat repòs només en la meva ombra. 
Hauria d'haver sabut que a ell no li calien els senyals de fum. Que no li han calgut mai. Com estàs, fa temps que no parlem. Torno a agafar la corda i atanso la barca al meu illot desolat i abrupte, al meu estúpid illot sense palmera. Parla'm d'ella. Rescata-la, porta-me-la aquí al davant, fes-la caminar damunt les aigües una altra vegada. Digue'm que també la somies, que també hi parles de vegades en la solitud del cotxe, de les nits amb eclipsi, de les autopistes desertes qualsevol nit de tardor tornant de ciutats on no havies estat mai. Digue'm que li has fet un lloc a la barca, a l'oceà, a l'estela dels avions que no vull veure. Digue'm que tornaràs encara totes les vegades que abandoni la barca. Queda't avui amb mi, germà, que ja no sé com es compten els naufragis.          



3 comentaris:

...iescaig ha dit...

a patir del tercer naufragi, ja assoleixes l'eternitat -ara no recordo quin poeta ho va dir-; vist així, no cal saber comptar gaire més enllà de tres; en canvi, potser sí val la pena valorar la justa dimensió d'algunes lluites, sobretot les que tenen molt de mèrit i atorguen sentit a la vida pròpia;

Lita ha dit...

avui tinc festa, el primer que faig quan tinc una estoneta per mi és contactar amb tu, perquè trobo consol en la teva tristesa, un lloc que m'apropa als meus que ja han traspassat. També perquè trobo precioses les teves paraules.
La meva tristesa és dolça.
Una abraçada

Leila ha dit...

Entre naufragi i naufragi sempre està bé trobar una estona per fer el mort i deixar-se bressar per les ones. Si és de la mà d'un germà, millor :)