dilluns, 14 de setembre de 2015

que no faci durícia


(...) 
el meu silenci
és un riu d'aigües fosques
cap a tu
(...)
Anna Montero


i ara penses que ella sabria dir-ho. Que sabria escriure exactament el que se sent quan et sents com ara. I que ho faria fàcil, com si no li costés gens. I que ho faria proper, i autèntic, i bell. No bonic, ni sensible, ni totes aquestes coses que diuen quan parlen del que les dones escrivim. Autèntic, bell, proper. Real fins al moll de l'os --vida fins al moll de l'os. Penses que ella sabria dir-ho i que a tu et calmaria llegir-ho. Que aniries a dormir sense aquest cabdell de filferros enredat a les costelles. Ja no creus que algun dia arribis a trobar les paraules del desig, ni saps gaire de què et servirien ara. Més aviat creixerien com arrels que sobresurten de la terra i et farien ensopegar una vegada i una altra. Val més no burxar les punxes, t'han dit avui, esperar que surtin soles, demanar secretament que no facin call. Renunciar als mots, tancar la llibreta a la tauleta de nit, agrair l'habilitat admirable que ha aconseguit fer-te riure i somriure aquests darrers dies. No burxar i confiar que la pell pugui tornar a rebre algun dia la carícia, que el bes torni a fer tremolar el cos com si la pena d'avui no hagués existit mai. I enviar un missatge dins d'una ampolla amb el desig que ella torni a escriure, que et digui dient-se, real fins al moll de l'os, vida fins al moll de l'os.

1 comentari:

Anònim ha dit...

i una altra ella que voldria ser ella i que la esperessis