dilluns, 7 de setembre de 2015

ni un segon

fotografia de Manel Zaera

torna, capritxós, el fred de sobte, i t'enxampa amb pantalons curts i sandàlies damunt la moto, camí de casa. Constates que encara tens la pell i la història arrapades al cos, però el verí s'ha dissolt una mica, expulsat pels cops de puny que vas descarregar ahir contra el sac de boxa. El vas sentir després, amb els músculs lassos i l'ànima momentàniament en blanc. Lliscava per la carn obrint-se camí a través de les artèries, i abandonava el cos com un esperit malèvol destorbat per la pregària atroç d'un exorcista. Al vespre ja no t'espesseïa la sang i t'hi cabien les cançons, l'agraïment i la tendresa. No saps quants assalts et queden encara abans que l'odi es transformi en alguna cosa semblant a la indiferència, però la primera descàrrega ha obert definitivament la veda. Calia només acceptar l'esqueixament, el cop de puny a les costelles, la humiliació i la impotència, el teu ventre partit en dos com l'asfalt esquinçat pel terratrèmol, i les restes de l'orgull sostenint-te amb prou feines a costa de negar el dolor, de negar la ràbia, de negar aquest odi que ja no vols a dins. Calia només admetre't l'ombra com t'admets la llum. I no dubtar ni un segon quina vols continuar alimentant. 

2 comentaris:

Anònim ha dit...

De vegades són necessàries les ombres, com ho són les llums. Són necessàries les apraules, com ho és, massa sovint, el silenci.

Lucia S Reyes ha dit...

Me ha encantado visitar este blog