diumenge, 6 de setembre de 2015

primer round


Fue necesario, dieciséis años atrás, rellenar, emparedar y, luego, olvidar la abertura que el asesino había excavado en su vida. Y ahora se abría, brutalmente, ante sus pasos, sin razón.
Fred Vargas, Bajo los vientos de Neptuno


sense raó. Brutalment. Davant les passes que fins fa uns segons confiaven encara en el present mentre drenaven la tristesa inevitable sense pressa i sense pausa. Brutal, imprevista, fent la traveta quan miraves amunt cercant el cel de l'enèsim laberint, quan et semblava haver-lo entrevist darrere quatre núvols esparsos. La ràbia és negra i profunda com el pou de tots els teus vertígens. Com l'odi que vomites per la boca quan arribes a casa. Has deixat de ser la noia-complaent-de-somriure-bonic-que-ho-entén-tot-i-tot-ho-perdona per convertir-te en la dona que reconeix la ferida, que crida avui per escopir el dolor antic, el dolor callat, el dolor no permès, com si estigués parint un monstre que li esqueixa el pit amb una brasa. La dona que no perdona --almenys no avui, almenys no ara--, que si pogués s'arrencaria la pell i la història i les llençaria al mar. La que decideix no fer mal a ningú però s'enfunda els guants de boxa i descarrega sense treva els punys contra el sac inert com si tingués al davant el rostre que tantes nits ha somiat que escopia, que bufetejava, que destrossava sense cap pietat. La que es permet dir en veu alta la ràbia i la pena, la que destrava les mandíbules amb insults impossibles sense por que les monges li rentin després la boca amb sabó. La que supura fel i pus mentre l'antisèptic li crema les entranyes, la que sap que no té cap altra manera de tornar a tenir l'ànima neta, la pell preparada perquè s'hi cusi amb calma la cicatriu --la de l'esqueixament més antic, la que tancarà sota seu l'únic esvoranc que ha aconseguit doblegar-la. Una marca que també estimarà algun dia, ben segur. Com totes les altres. 

3 comentaris:

olordemandarina ha dit...

Ets una dona molt valenta Sònia Moll, treu aquesta ràbia perquè pugui quedar només la força. Una forta abraçada.

Anònim ha dit...

Cridar el dolor i la ràbia pot esqueixar, però allibera. És com el mareig que el vòmit tb allibera.

Amistats

ester ha dit...

El diumenge et vaig veure a la fira del llibre en català! De la propera no passa que et saludo! ;)