dijous, 10 de setembre de 2015

cases casa


un vespre de retrobaments i cerveses, de projectes i horitzons que s'obren sense que ho haguessis previst. O sí, perquè fa dies --fa nits-- que somies cases que et són niu i et són refugi, que respiren verd i obren finestres perquè l'aire no s'enrareixi. Que t'abriguen el cos les nits d'hivern que encara han de venir. Cases niu, cases verd, cases casa. Dir la ràbia ha fet desaparèixer la ràbia. Queda l'esgotament, una última nit en blanc --ara mateix dormiries dotze hores seguides si els dits no t'haguessin dut fins al teclat després del vespre de retrobaments i cerveses, de projectes i horitzons, d'abraçades amigues que travessen l'ànima i la calmen--, queda l'estranyesa dels anys de bloqueig i dels bucles infinits, absurds, desconcertadament inútils. N'aprendrem, aquest cop. Tu mai no vas callar el dolor, ni la pena ni la ràbia, i tothom va estimar-te fins a la pols de les cendres. Jo vaig estimar-te i t'estimo fins a la pols de les cendres. El que eres, el que ploraves, el que reies. Les teves bromes fàcils, els teus jocs de paraules, la teva tendresa disfressada de brusquedat. I t'he enyorat tant avui, t'he recordat tant avui, amb el teu vestit d'estiu esquitxat de flors vermelles, amb les teves mans rugoses que sempre feien olor de ceba, olor d'all, olor de farina, amb la teva presència incontestable, la teva veu fosca, les teves cançons desafinades. T'he enyorat tant avui, t'he volgut amb mi tant avui. "Qué pasó, mijita?", m'hauries dit fa uns dies, si m'haguessis vist trencar-me un migdia lluminós de diumenge. I jo t'hauria dit, com va dir la neboda després de caure, "en ves de fer així he fet una voltereta i m'he fet mal aquí...", en comptes de fer el que volia he girat a l'inrevés i m'ha tornat a esclatar el dolor a la cara. I fa mal, molt de mal, t'hauria dit. I tu m'hauries agafat el cor i hauries bufat damunt de la ferida --sana, sana, culito de rana--, i jo hauria estimat per sempre la teva veu fosca, el teu taral·leig desafinat, la teva olor d'all i de farina, de cuina de casa, de casa casa.  

6 comentaris:

olordemandarina ha dit...

Ai Sònia, ja m'he posat a plorar altra vegada. Un petonarro

Anònim ha dit...

És massa recent la pèrdua perquè aquest dolor no retorni de tant en quant. Procura recordar no tant la pèrdua sinò els bons moments passats al seu costat. Això t'anirà reconfortant fins que el dolor serà suportable.i l'enyorança una amable i dolça recordança. Una tendra abraçada.

Lita ha dit...

El que sents em fa sentir-te molt a prop, i ja t'ho vaig dir una vegada, agraeixo entrar al teu blog i trobar-me amb els teus escrits, tan plens de vida, d'emoció, de sentiment. M'agrada el comentari de l'anònim, una vegada vaig aprendre que acceptar és el camí que ens porta a la pau d'esperit. Acceptar el que la vida ens dóna i ens pren, pel mateix amor a la vida, perquè és el més gran que hi ha, i penso, pel que llegeixo, que tu ho vius així també, i que no podem saber perquè les coses són com passen, però que passen per algun pla diví, per alguna cosa en la què jo hi confio.
perdona si no t'agrada el comentari, entendré que l'esborris. Molts petons

la vida té vida pròpia ha dit...

Gràcies, Lita, per llegir-me i compartir impressions. Una abraçada!

gloria abras pou ha dit...

La vaig tenir molts anys i discutíem i discutiem però l'amor era sempre el més fort.
M'agrada pensar-la, sentir-la en mi, demanar-li perdó per l'absència de llàgrimes, riure juntes, discutir i discutir. I l'amor sempre molt més fort que nosaltres.
Passarà el temps, Sònia però res podrà matar el que heu sigut i el que sempre sereu.

Olga Fibla ha dit...