dimecres, 19 d’agost de 2015

tan valenta


decidir que reduiràs la por a la mínima expressió. Que no et posaràs la tireta abans de la ferida. Que no avançaràs cap futur. I aconseguir-ho. Sobretot, aconseguir-ho. Omplir els teus dies de repòs, de capbussades a l'aigua gelada d'un riu, de riures d'infants i cançons dins d'una furgoneta. No poder deixar de mirar el cel. Aturar-te en el paisatge i que se t'aturi tot a dins: la pena, les presses, l'enyor, el desig tallat en sec. Respirar i que passin coses --que es moguin les peces del teu món com si fossin un Tetris i gairebé en puguis sentir el clec-clec a mesura que van encaixant les unes amb les altres, encara que continuïn deixant forats buits, encara que no prometin cobrir-te les espatlles per sempre. Que desaparegui l'amenaça només amb una bufada, amb un sospir, amb un mirar a una altra banda --a les ungles dels peus, als voltors que planegen damunt els camps de Castella, als rínxols de la germana. Avortar la por per decisió pròpia, per decisió lliure, i haver-ho pogut fer només després de dir-la, després de dir-te-la, després que m'abracessis. Sobretot, després que m'abracessis. I pensar només la xocolata calenta i l'ensaïmada que compartirem algun dia i que m'he merescut per haver estat (tan) valenta.   

3 comentaris:

Lita Palomera ha dit...

M'encanta entrar al teu blog i llegir les teves entrades, gaudeixo fins al punt que m'abstrec d'on sóc, per ser només les teves paraules, les emocions, les històries. Ets un tresor. Gràcies.

Anònim ha dit...

comparteixo el gaudi com Lita Palomera i també et dic que moltes gràcies.

la vida té vida pròpia ha dit...

Gràcies!