dimarts, 11 d’agost de 2015

partim pel març amb la ventada



serem cinc-centes, serem mil
"Cançó de fer camí", M. Mercè Marçal

crear la possibilitat. Que en el moment en què et sembla que el cel no s'obrirà mai més i que caminaràs per sempre amb el pes d'aquesta xafogor que t'empantanega les neurones i t'afluixa les ganes, apareixen cares conegudes que no sabies que, i et sents una mica menys en fals, una mica més en terra. I comença a afluixar-se el nus i es crea la possibilitat, el miracle. I t'enamores a primera vista d'uns versos que diuen el teu amor, la teva mort, el teu desig. Així, com qui no vol la cosa. Com et vas enamorar d'ella una tarda qualsevol de novembre. Com t'enamores dels llocs on després no pots deixar de tornar. Mastegues els versos que ja formen part de tu i dius els teus i el món torna una mica al seu lloc, o almenys a algun lloc que no trontolla. I llavors apareixen ells. I ve l'Ovidi com si hi fos de cos present. S'esquerda alguna altra resistència, una que et premia la columna a l'alçada dels omòplats, amb doble nus. I apareixen elles, una a una, totes les dones que ens han obert camí, totes les dones que han parlat abans, que s'han plantat abans, que han lluitat abans. Les que ens conviden encara, des del record poderós de la seva vida lliure, a ocupar el nostre espai sense demanar perdó i sense demanar permís, a fer nostra la nit, a ser cinc-centes i a ser mil. Apareixen elles i ho plores tot. I la trencadissa no et deixa estelles enlloc. Fugen avall, avall, cap a la terra, mentre s'obre l'horitzó sense cap línia: les abraçades dels Davids, les trobades imprevistes, l'aigua increïble d'una platja que no havies trepitjat mai, el mar que arrela, l'olor de sal i de pins que et fa enyorar la teva illa, el far de Barbaria a les dues de la matinada, les dones valentes que t'ensenyen a no callar, a no sucumbir. I davant teu, un altre cop, tots els camins possibles.




5 comentaris:

Anònim ha dit...

M'encanta la CANÇÓ PER FER CAMÍ que no coneixia. Munió de DONES juntes !!

evita ha dit...

Ha estat un plaer fer un passeig pel camí que feia dies no caminava i trobar-te aquí encara. M'alegro de que no hagis deixat d'escriure. Una abraçada.

la vida té vida pròpia ha dit...

@evita, quina il·lusió retrobar-te! Enyoro llegir-te!!! Gràcies per no haver-te oblidat d'aquest raconet! Una abraçada immensa!

Anònim ha dit...

som molts/es els que esperem llegir-te. jo sempre obro pel teu blog i em poso trista si no hi ha cap de les teves reflexions. També donem les gràcies per no oblidar-te d'aquest raconet !

Salut i una vida bona

la vida té vida pròpia ha dit...

gràcies, de veres :)