dissabte, 1 d’agost de 2015

a la primera capa de la pell

Mateus André

helicòpters al cap quan torno a casa amb metro. Sempre que tinc helicòpters al cap em transporto als dies en què et vaig conèixer --als dies que vam fer l'amor, vull dir, després de moltes nits de desig callat a l'altra banda de la barra del bar, a l'altra banda del meu món fix, esmorteït, covard. Els dies --les nits-- que tinc helicòpters al cap torno a tu i al desig i a l'alegria rara dels vespres de lluna plena que t'escrivia tronades declaracions d'amor a la llibreteta de les comandes, amb el suport etern i còmplice de l'amic de l'ànima, i la música d'abans, i la música de després, i el cos que oblida totes les noses i balla, simplement, com si ningú l'estigués mirant. Helicòpters al cap o disfressar de celebració totes les fugides i acabar celebrant, finalment, qualsevol cosa, i entendre què collons volia dir allò de l'ara, allò de l'aquí, la pluja d'estiu i les sandàlies xopes i aquesta olor d'asfalt mullat que ho omple tot i no cal res més. I des de casa es veuen els llamps però no vull apagar el mòdem perquè vull escriure això, els helicòpters al cap i l'embriaguesa dolça dels dies de novembre sense límits, sense impossibles, sense revolts. Helicòpters al cap i la pluja als peus, i les ganes rescatades del no-res, "Vine, va, que nedarem despullades al mar", ella que mai no s'ha tret el biquini a la platja, i la neboda que riu, que no sé si ens ha entès però que també em diu "vine", vine demà, i em demana que l'agafi a coll a les escales mecàniques perquè té por d'engrunar-s'hi els peus. Els peus. Agafa'm els peus, petita, que si tanco els ulls em sembla que caic, però no caic. No caic. I demà anirem al mar. Sense helicòpters però amb tots els records (els de llavors, els de fa uns mesos, els d'ahir mateix) a la primera capa de la pell.    

1 comentari:

Anònim ha dit...

com, no estimar-te
si t'imagine, i et veig
encara que fugis