dijous, 23 de juliol de 2015

estries


L'anorexie m'avait servi de leçon d'anatomie. Je connaissais ce corps que j'avais décomposé. Il s'agissait à présent de le reconstruire.
Amélie Nothomb, Biographie de la faim

eres forta i bonica com un arbre
"Residència I", I Déu en algun lloc

les meves estries. La pell de disset anys que no vol la carn, que l'expulsa, que l'escup, que la vomita a força de dejunis i d'absències. La pell que s'esquinça, que busca camins en el nou mapa buit, en el bosc convertit en poc temps en un desert assedegat --en un desert afamat. Terra erma, forat negre, exili irreversible. Esvoranc després del terratrèmol. Les meves estries, tossuda pell que recús les vores de l'abisme fins que arrela l'ànima ben endins perquè no vulgui tornar a enlairar-se. Perquè quan li arribi l'olor del mar no desitgi res més que aferrar-se al cos que es llença a l'aigua --que recupera el desig, que recorda una altra pell, que compta un a un tots els petons que encara li faria. Les teves estries són l'arrel d'un arbre, diu l'amiga. Les branques d'un arbre, el brot d'un arbre, la ferida d'un arbre. El meu arbre. 

1 comentari:

Anònim ha dit...

ets la meva arrel, el meu arbre... i la meva flor blava