dissabte, 25 de juliol de 2015

al mar


Fem la guerra als coloms insolents que insisteixen a envair la nostra taula mentre ens partim uns fideus orientals i una amanida en una terrassa encara amb massa sol. Recordo Lisboa, un tumult d'ales negres abocant-se damunt la taula del costat i devorant les restes de menjar dels clients que acabaven de marxar, i només torna l'angúnia, que s'assembla a aquesta d'avui però sense el riure d'ella, que li ve de més enllà d'endins i se m'emporta als dies que l'alegria era fàcil. Foragitem els coloms entre fàstic, ràbia i riures, i volem pensar que han estat els astres els que ens han dut aquests dies la fúria i el neguit. Que no és la pena, que no és l'enyor, que no és l'enèsim matí de filferros al coll i pedres al pit. Que no és el joc dolorós que et deixa fora del cercle, sense cadira, i ja no saps si fa més mal quan et deixes guanyar al primer intent o quan hi poses la vida sencera, el desig sencer, l'ànima sencera. Demà tornarem a nedar juntes al mar, perquè al mar no hi ha ni cercles ni hi ha cadires.  Perquè hi podríem renéixer o morir, i qualsevol cosa valdria la pena.     

3 comentaris:

Soñar con los ojos abiertos ha dit...

Gracies, per posar llums a les paraules, sentiments al vent, cor a les teves ensenyances i sobre tot, i per sobre de tot vas crear un moment de comunió. Tu, la Clara i 80 estranys erem un sol cor.
Gracies

la vida té vida pròpia ha dit...

Gràcies per haver-nos volgut acompanyar. Va ser preciós.

Anònim ha dit...
Un administrador del bloc ha eliminat aquest comentari.