dissabte, 13 de juny de 2015

contra el desig del que no


Defender la alegría como una trinchera 
defenderla del escándalo y la rutina 
de la miseria y los miserables 
de las ausencias transitorias 
y las definitivas
(...) 
Mario Benedetti

la intensitat, dèiem fa uns dies. Defensem la intensitat com el poeta defensava l'alegria, com els mestres de totes les eres defensen el desaferrament. Defensem la intensitat encara que a estones hi perdem la son i el somriure, encara que se'ns enceti la pell de les galtes quan ens besen, encara que la tornada a casa, Barcelona avall, se'ns faci sempre una mica costa amunt. Defensem la intensitat perquè és l'únic que ens fa saber-nos vives i arrelades, perquè no volem passar de puntetes i en silenci, perquè és el tacte exacte de la pell el que acabarem recordant quan el temps comenci a fer-se'ns sorra entre els dits. Defensem la intensitat, el foc de la posta contra la silueta negra de les muntanyes, la tendresa contra el laberint inaccessible del teu món, de la meva circumstància. La intensitat contra l'atonia absurda de les hores. L'amor que em batega en cadascun dels teus gemecs contra el desig del que no, contra el desig del que mai. La complicitat de qualsevol vespre a l'altra banda del teclat contra la nostàlgia estèril de les hores en què confessava que, en què preguntava si. La intensitat contra totes les absències --las transitorias, las definitivas--, la intensitat contra les regles i els estàndards, contra els cercles arrogants que sempre quadren --que sempre estrenyen. Contra la gàbia en què voldries amagar per sempre el cor, si no fos que els ulls, si no fos que la pell, si no fos que l'amor i la tendresa, si no fos que. Si no fos.



4 comentaris:

Anònim ha dit...

T'

Anònim ha dit...

"Los años son, pues, mi mordaza, oh mujer
sé demasiado, me convierto en mi saber
quisiera haberte conocido años atrás
para sacar chispas del agua que me das
para empuñar la alevosía y el candor
y saber olvidar mejor"

Poder sóc jo que faig un mur de pedres fins al cel ... per aquells petons sense promeses, sent`pencia sense lleis?

Anònim ha dit...

"Em trenco només si te'm recorden. Si m'obliguen a girar els ulls cap al carrer per on te'n vas a poc a poc i sense mirar enrere. Si em parlen de tu..."

Anònim ha dit...

"Esto que estás oyendo
ya no soy yo,
es el eco, del eco, del eco
de un sentimiento;
su luz fugaz
alumbrando desde otro tiempo,
una hoja lejana que lleva y que trae el viento.
Yo, sin embargo,
siento que estás aquí,
desafiando las leyes del tiempo
y de la distancia." ECO