diumenge, 31 de maig de 2015

no costa tant


he preferido hablar de cosas imposibles
porque de lo posible se sabe demasiado
Silvio Rodríguez, "Resumen de noticias"
Al final de este viaje

nada más amado que lo que perdí
Joan Manuel Serrat, "Lucía"

crec que va ser ahir que vaig començar a complir la promesa. O divendres, a l'aeroport, quan esperava el pare recolzada a la barana del vestíbul d'arribades de la terminal 2 i vaig desitjar que fossis tu qui apareguessis quan s'obrissin per fi les portes de vidres opacs. Quan vaig entendre que és en aquest esperar-te tossut que se me'n van les ganes i el somriure. Que fins i tot m'aferro als malsons perquè véns a trobar-m'hi i em sembla que et torno a reconèixer el gest i la rialla. Que em torturen però en el fons no sé si vull que desapareguin perquè són l'únic que em queda encara de tu, per més que no em parlis mai, per més que no em miris mai, per més que enfilis sempre les escales del cerro i tornis a marxar una vegada i una altra. Les portes de vidre de la terminal s'obrien i es tancaven i vaig saber que havia de deixar d'esperar-te. I aquell vespre mateix, absorbida per una veu que esgarrapava l'ànima i la calmava, vaig començar a complir la promesa. I no costa tant, era això el que volia dir-te. Que de fet costa ben poc si ve un ram d'estiu a acaronar-te la pell i falten ja pocs dies per tornar a tenir la menuda en braços. Si el mar ens acull i som capaces d'ofegar-hi la por. Si torna a veure's la lluna des del balcó de casa. Que he començat a complir el que et vaig prometre aquells vespres-nits-matins inacabables de març. I que no costa tant. Hi ha dies que no costa tant. 


6 comentaris:

Anònim ha dit...

Un instant pot aconseguir allò que nega la voluntat...
M'has fet pensar en les meves arribades i en el desig de ell qui fos.

Anònim ha dit...

*hi fos

Anònim ha dit...

La promesa de felicitat, el desig que es manté i l'errada constant. Llums i ombres, per tu, totes les llums i les flors blaves

Anònim ha dit...

He conegut coses marevelloses gràcies els teus blogs. No deixix d'escriure'ls,

Leila ha dit...

Quina versió més bonica. És una d'aquelles cançons que d'adolescent escoltava d'amagat, no fos cas que els meus pares sabessin que m'agradava música de la que ells escoltaven (horror!).

Anònim ha dit...

T'