dimarts, 19 de maig de 2015

marges

Stefano Corso, Hidden Smiles

T'arrenquen un queixal i al cap dels dies la geniva encara intenta regenerar-se per cobrir l'os que ha quedat al descobert. Ja no hi ha dolor, però a cada moment la llengua ensopega amb la carn tova, insegura, i trontolles tota de dalt a baix. Posar-hi fe no és el mateix que posar-hi voluntat, i el cor té raons que el senyor google no sap, deia en Joan Turu l'altre dia. Potser sí que la sang sempre troba camins, però tu no sempre trobes respostes. Voles de nou amb l'alegria de dins i ni sospites que a la nit, embriagada encara de somriures i retrobaments, tornaran els malsons com si no haguessin marxat mai. T'enfiles al gronxador i respires de nou amb pulmons plens quan la més menuda somriu en un missatge de whatsapp i creus que no es pot suportar tant d'amor, però el vertigen deliciós --el risc, les ganes, la tendresa infinita-- se t'estavella contra la mirada del nen més trist del món. Devia tenir tres anys i no saps què t'ha fet més mal, si la seva tristesa impenetrable o la teva absoluta incapacitat d'esborrar-la dels seus ulls negres ni que fos per una estona. Posar-hi fe no és el mateix que posar-hi voluntat. El dentista només ha donat tres setmanes de marge a la geniva. Quantes setmanes de marge et dónes tu? 

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Que no siguin 14...

M. Roser ha dit...

Tant de bo poguéssim esborrar la tristesa
dels ulls de tots els infants del món...

Manuel (Vic) ha dit...

La tristesa impenetrable(adjectiu terribe) en un infant de 3 anys, ens parla directament del fracàs dels adults, del nostre fracàs, del meu fracàs.

Anònim ha dit...

Malgrat no fer comentaris et segueixo sempre. Continua reflexionant i no ens deixis!

Leila ha dit...

Canta Zaz que "si j'avais des milles et des cents le talent, la force ou les charmes, des maîtres, des puissants, si j'avais les clés de leurs âmes, si je savais prendre les armes au feu d'une armée de titans, j'allumerais des flammes dans les rêves éteints des enfants"

Sònia Moll ha dit...

@Leila, què donaríem perquè no s'apaguessin mai els somnis dels infants...