dimarts, 14 d’abril de 2015

dietaris

Brian Wolfe

dilluns, 23 de febrer de 2015. Limbo, primer cop. A la rebotiga de la vida que té vida pròpia (la que no es publica, la que no es rellegeix, la que escup paraules i dimonis, la que em sap l'entranya veritable, l'ombra oculta, la pena fonda, el desig obscur, l'amor transparent) hi escric, aquell dia, de tot menys de Limbo, que tanmateix m'ha tocat alguna cosa a dins que no sé si sabré dir, que no sé si sabré afrontar. Hi escric l'espera, les ganes, el desig. El seu cos. Una flor blava al costat del cafè. Hi escric No vull no viure això, No vull no ser-hi. dilluns, 23 de febrer de 2015, la vida és impacte absolut davant la música, la dansa i la veu que em connecten amb l'exili del propi cos (i encara em sento suspès davant d'un món que em sospesa com si tot ho hagués suspès, condemnant-me a estar suspesai em deixa sense alè i sense paraules. dilluns, 23 de febrer de 2015, la vida és ella, a fora i a dins, enmig i a través. És ball i desig, sexe i tendresa, cos que respira amb pulmons plens, amor que respira per les puntes dels dits. 
dissabte, 4 d'abril de 2015. A la rebotiga de la vida que té vida pròpia, hi escric tots els malsons. Morfina, apnea, ensurt. Des del febrer, un vel de silenci. Enmig, tots els dies sense. Sense. Caic en el buit dels dies en blanc. 
Hi series una mica, avui, mare, si t'hagués escrit?

1 comentari:

Anònim ha dit...



*

des d'aquests senses
creixen els "ambs" que et diuen.
i aquestes lletres.

*