divendres, 27 de març de 2015

re-tenir


Ma mère est morte.
Je la retiens comme les larmes
que je ne peux verser.
Anise Koltz


Et retinc als bronquis com un peix moribund, i mentre respiro tan poc com respiraves tu les últimes hores puc encara acaronar-te les mans i besar-te les parpelles. et retinc com les llàgrimes que no puc vessar. I mentre no et ploro no recordo els plats de nata fresca que assaboríem totes dues els dissabtes al matí a la granja del carrer de sota, camí del mercat. Mentre no et ploro no em veig al llindar de la porta del safareig, a la cuina de casa, mirant com feinejaves i contant-te coses. Contant-te coses. Mentre no ploro no tornes a mi les nits d'estiu al camí de la font, els matins de diumenge al pis de Meridiana, els vespres de tardor preparant motxilles per a l'endemà. No tornen les teves mans aspres, l'olor de ceba i all, les desenes de parells de sabates de mercadillo a sota del teu llit, els pastissos de choclo i el te negre de les cinc amb els panets blancs cuits al forn. Mentre no ploro hi ets sense ser-hi, i no fa mal el que vas ser --el que em vas ser. 

El dia que et pugui deixar anar a tu, sé que ja no em caldrà retenir mai més a ningú.



2 comentaris:

Anònim ha dit...



*

hi ets no sent-hi.
quan ploro hi ets, i hi ets
mentre no et ploro.

*

spark ha dit...

No podem deixar-los anar. De cap manera. Hem de seguir estimant-los, fins al final. És que si no, es moren per sempre!!!
(Suspir).
Petó.