dimecres, 25 de març de 2015

intempèrie

Ara m'acosto
a la paraula plena;
ara que callo.
Víctor Sunyol, Els gossos de Tamdaght

Ara que callo i deixo parlar el cos.
Ara que accepto, 
ara que claudico,
ara que em rendeixo.
La intempèrie és una plaça deserta un vespre d'hivern
i tu, la casa que estimo,
tancada amb pany i clau.
Llum groguenca darrere les cortines.
Fred als peus,
fred a les ungles que es claven als palmells,
fred als ulls del desconcert.
No he agafat jaqueta i ja no sé on és casa meva.
Només recordo de cop i volta que no hi ha cortines.
A casa, vull dir.
A la casa que no sé on és,
que no sé si és.
Potser casa meva és aquesta intempèrie 
de portes tancades i vent sense clemència.
I la intempèrie és un riu, ara,
de tristesa metàl·lica,
com el riu de plata del pessebre.

Aquest any posarem un pessebre a l'entrada de casa.
Quan trobi casa.
Quan sàpiga on és.
Quan sàpiga si és.