dimecres, 18 de març de 2015

estranyesa



i tu que no sabies que l'únic que et quedaria a les mans seria aquesta estranyesa de no saber què fer ara amb els teus diumenges a la tarda --de no enfilar amb la moto l'avinguda de Vallcarca, de no pujar les escales fins al tercer pis, de no treure el cap per la porta i buscar-li els ulls arriscant-te a l'oblit i guanyant-li encara la partida, de no alleugerir-te l'ànima amb el primer somriure, de no seure als peus de la butaca i acaronar-li la mà sense adonar-te'n mentre li contes coses, de no trobar-li el cos en alguna banda, de no sentir-li el riure en alguna banda, de no tocar-li la pell, de no enfonsar el blau-verd dels teus ulls en les pupil·les d'ella, de no besar-li el front, de no besar-li les mans, de no sostenir-li els peus perquè no marxi. 

6 comentaris:

Consol ha dit...

Un racó d'una llum càlida i íntima com la del teu relat. Una enyorança tendre.

M. Roser ha dit...

No marxarà perquè el seu record, sempre et farà companyia i la veuràs somriure entre somnis, que t'acaronen com tu ho feies amb la seva mà...
Petonets.

Anònim ha dit...



*

i és l'estranyesa
el que es farà companya
al costat d'ella

*

Xelo IProu ha dit...

mentre tu embastes tan delicadament les paraules encara que semble absurd no hi haurà res estrany, una abraçada

Manuel (Vic) ha dit...

Sempre ens (et; em) queda el consol de plorar les hores.

Manuel (Vic) ha dit...

El sol de finals d'hivern i principis de la primavera és terapéutic, i fins diria que addictiu: t'acarona, t'abraça, t'embolcalla. No rosteix. Sensació de benestar.