diumenge, 8 de març de 2015

aquest vuit


No pateixis, mare:
yo voy a ver por mí,
fins al dia que marxis del tot,
quan em miris i no em sàpigues,
quan estimar-te no tingui res a veure
amb aquesta tristesa d'avui, 
amb aquest voler-te i no tenir-te,
amb aquesta necessitat absoluta que siguis tu,
avui,
qui vinguis i m'abracis.
I Déu en algun lloc

una parròquia a rebentar a les nou del matí d'un (altre) vuit de març. flors vermelles, sempre vermelles. quatre germans tornant a fer passera damunt del riu --la guapura no té mèrit, els somriures sí--, i amics que matinen un diumenge perquè sí, perquè tu, perquè la mare, perquè l'amor. un capellà compromès que deixa de banda totes les frases fetes. recordatoris esgotats. anarquistes a les darreres files, dempeus, fins al final --perquè sí, perquè els germans, perquè la mare, perquè l'amistat, perquè l'amor--. veu de cassalla des del faristol de l'altar --qué grande que viene el río, qué grande se va a la mar--, i a tu que et sembla que la tornes a veure taral·lejant la cançó mentre embotona i desembotona el mateix trau de la camisa una vegada i una altra. paraules que la recorden, que la riuen, que la ploren. passes quietes damunt del mosaic de Gaudí quan la gent va a combregar. la llorona acompanyant el moment de l'eucaristia --i tu que et sents a punt de rebentar d'agraïment pels dits amics que toquen el piano. la veu que surt malgrat tot --yo voy a ver por mí--. i un altre petó a l'aire, que no serà mai l'últim: te quiero mucho, poquito, nada.       

8 comentaris:

Anònim ha dit...

L'amor per la mare és del més fantàstic i, alhora, dur. La pèrdua mai se supera del tot, tot i que mai se'n va del tot. Aquest vuit et queda un buit, però l'aniràs omplint de records i de paraules. Ella sempre hi serà amb tu... i jo

Maite Serret Cabestany ha dit...

una forta abraçada esponjosa..

Anònim ha dit...

Ho sento molt, Sònia. Et desitjo un trànsit no massa dur al dia en el que el dolor de l'enyorança compareixi només mot de tant en quant i en el que el seu amor d'incondicional habiti el teu cor i l'ompli d'esclats d'alegria i de força. Ja ho veuràs, aquest dia arribarà i llavors ella estarà tan present que mai més, si tu no vols, si hi poses consciència, tornaràs a sentir-te sola.

M. Roser ha dit...

Qualsevol pèrdua fa mal, però la de la mare és la que més...I agreixes la companyia de la gent, però potser en algun moment la voldries plorar sola...
Recordaràs sempre els bons moments que vas viure amb ella!
Petonets.

spark ha dit...

Porto, com a mínim, dues vides sense passar per aqui. I tinc dues coses a dir:
- m' encanten els teus hashtags, que podria fer meus i
- sempre un orgull ser a la banda esquerra del teu blog. Gràcies...
Petons i bombolles.

la vida té vida pròpia ha dit...

@spark, gràcies per tornar-hi a passar... i molts petons també per a tu.

Anònim ha dit...

Sonia....recuerdo a tu madre orgullosa de tí. Seguro q seguirá VIVIENDO en tu RECUERDO.
Un abrazo! M.Antonia(profe de J.M.)

Anònim ha dit...



*

i les passeres
ara seran en l'aire.
ella les posa.

*