Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: març, 2015

re-tenir

Imatges
Ma mère est morte. Je la retiens comme les larmes que je ne peux verser. Anise Koltz Et retinc als bronquis com un peix moribund, i mentre respiro tan poc com respiraves tu les últimes hores puc encara acaronar-te les mans i besar-te les parpelles.  et retinc com les llàgrimes que no puc vessar . I mentre no et ploro no recordo els plats de nata fresca que assaboríem totes dues els dissabtes al matí a la granja del carrer de sota, camí del mercat. Mentre no et ploro no em veig al llindar de la porta del safareig, a la cuina de casa, mirant com feinejaves i contant-te coses. Contant-te coses. Mentre no ploro no tornes a mi les nits d'estiu al camí de la font, els matins de diumenge al pis de Meridiana, els vespres de tardor preparant motxilles per a l'endemà. No tornen les teves mans aspres, l'olor de ceba i all, les desenes de parells de sabates de mercadillo a sota del teu llit, els pastissos de choclo i el te negre de les cinc amb els panets blancs cuits al forn

intempèrie

Imatges
Ara m'acosto a la paraula plena; ara que callo. Víctor Sunyol , Els gossos de Tamdaght Ara que callo i deixo parlar el cos. Ara que accepto,  ara que claudico, ara que em rendeixo. La intempèrie és una plaça deserta un vespre d'hivern i tu, la casa que estimo, tancada amb pany i clau. Llum groguenca darrere les cortines. Fred als peus, fred a les ungles que es claven als palmells, fred als ulls del desconcert. No he agafat jaqueta i ja no sé on és casa meva. Només recordo de cop i volta que no hi ha cortines. A casa, vull dir. A la casa que no sé on és, que no sé si és. Potser casa meva és aquesta intempèrie  de portes tancades i vent sense clemència. I la intempèrie és un riu, ara, de tristesa metàl·lica, com el riu de plata del pessebre. Aquest any posarem un pessebre a l'entrada de casa. Quan trobi casa. Quan sàpiga on és. Quan sàpiga si és.

estranyesa

Imatges
i tu que no sabies que l'únic que et quedaria a les mans seria aquesta estranyesa de no saber què fer ara amb els teus diumenges a la tarda --de no enfilar amb la moto l'avinguda de Vallcarca, de no pujar les escales fins al tercer pis, de no treure el cap per la porta i buscar-li els ulls arriscant-te a l'oblit i guanyant-li encara la partida, de no alleugerir-te l'ànima amb el primer somriure, de no seure als peus de la butaca i acaronar-li la mà sense adonar-te'n mentre li contes coses, de no trobar-li el cos en alguna banda, de no sentir-li el riure en alguna banda, de no tocar-li la pell, de no enfonsar el blau-verd dels teus ulls en les pupil·les d'ella, de no besar-li el front, de no besar-li les mans, de no sostenir-li els peus perquè no marxi. 

com un record suau

Imatges
Foto: Queralt jqmj Tant que l'esperaves, i t'has perdut el moment en què entrava de puntetes per algun esvoranc de la finestra i acaronava amb la punta dels dits les fulles mig pansides de les plantes del menjador. De cop ja no fa fred a dins de casa i pots sortir al balcó amb la tassa fumejant i les torrades i pensar en els ametllers que tampoc no has vist i en el color del mar i els camps verds de l'illa. Tant que l'esperaves, la calor i les maduixes i l'habitació sense calfreds i les finestres de casa obertes de bat a bat. T'has perdut el moment potser perquè badaves, potser perquè divendres et va entrar l'hivern a dins i vas pensar que ja no en sortiria mai més. I tanmateix és aquí, amb olor de pi i voleiar d'ocells, escalfant-te com les abraçades de les amigues, com la seva olor a frec de galta, com la veu que feia tant de temps que no, com un record suau a cau d'orella ( te quiero mucho, poquito, nada ).

aquest vuit

Imatges
No pateixis, mare: yo voy a ver por mí , fins al dia que marxis del tot, quan em miris i no em sàpigues, quan estimar-te no tingui res a veure amb aquesta tristesa d'avui,  amb aquest voler-te i no tenir-te, amb aquesta necessitat absoluta que siguis tu, avui, qui vinguis i m'abracis. I Déu en algun lloc una parròquia a rebentar a les nou del matí d'un (altre) vuit de març. flors vermelles, sempre vermelles. quatre germans tornant a fer  passera damunt del riu -- la guapura no té mèrit, els somriures sí --, i amics que matinen un diumenge perquè sí, perquè tu, perquè la mare, perquè l'amor. un capellà compromès que deixa de banda totes les frases fetes.  recordatoris esgotats.   anarquistes a les darreres files, dempeus, fins al final --perquè sí, perquè els germans, perquè la mare, perquè l'amistat, perquè l'amor--.   veu de cassalla des del faristol de l'altar -- qué grande que viene el río, qué grande se va a la mar --, i a tu que et sembl

si vas para Chile

Imatges
y verás cómo quieren en Chile al amigo cuando es forastero.