diumenge, 25 de gener de 2015

com les cuines


i me mires tan a prop que me fa mal
Antònia Font "Viure sense tu"

el mar, avui, com si no l'haguessis vist mai. T'hauries passat tot el matí enfilant l'autopista de la costa només per sentir-lo més estona acompanyant-te. Gairebé feia mal mirar-lo fixament quan el tenies davant, als peus, esperant-te, uns quilòmetres abans d'arribar a Arenys. Se t'enduia als dies de primavera de fa un temps, quan la tristesa no era un contínuum i les estacions del cor marcaven un ritme harmònic amb les estacions de l'any. Feia mal perquè t'imprimia a la pell el desig de tornar-ne a viure una com aquelles, les d'abans, les que no coneixien el vertigen de l'oblit i el pànic de trobar un pou sense fons als ulls de la mare. Una primavera de les que rebies com un miracle. Mirar el mar avui era desig pur de dies sense fred, de sang que torna a circular a les venes tant o més que abans. Era promesa de vermuts a la plaça i esmorzars al balcó, de dissabtes amb bicicleta a prop de l'aigua i vespres de cervesa a les terrasses. Feia mal mirar el mar avui perquè encara hem de travessar febrer i no ha deixat de fer molt fred a dins de casa. Perquè el que et vivia al cos quan el miraves s'assemblava massa al desig del que no, al desig del que mai, al desig del que potser però no se sap segur. Feia mal i feia bé, com l'escalfor anticipada dels dies d'hivern que recorden primaveres, com el soroll dels petards de principi de juny que ja anuncien Sant Joan, com els minuts abans que arribin els germans a celebrar aniversaris, com les cuines d'on no voldríem marxar mai.

2 comentaris:

M. Roser ha dit...

També ens pot passar amb el mar que si el mirem de molt a prop ens fa mal de com ens corprèn...
Bon vespre.

Anònim ha dit...



*

que mai no marxis
del mar, d'aquelles cuines
que sempre escalfen.
(que cada primavera
doni ganes de vida)

*