divendres, 25 d’abril de 2014

perquè tinc les paraules

escribir

para des-esperar
por todos los que están
por todos
los que fueron
los desaparecidos
escribir para cuidar
sus des
            apariciones
para alimentarlas
para que no se enturbien
no tan pronto
no tan siempre
pronto

Chantal Maillard, "Escribir" (fragment)


Escriuré avui de tu, que no hi seràs, aquest vespre, celebrant amb mi les darreres hores de la trentena. De tu, que he somiat que hi series. De la nostàlgia sobtada just abans d'apagar el llum --del dolor al pit, com una brasa. T'escriuré (de tu, no a tu) justament avui, que tanco cercles, per venerar el que ets, el que vam ser, el que ja no, el que encara sempre. Escriuré de tu perquè no vull que em moris mai --tampoc quan moris, tampoc. Perquè no em cal morir-me jo abans perquè et facin arribar les paraules que et guardo i que diuen que no em mors, que no te m'has mort mai. Escriuré avui de tu, d'aquest atac de nostàlgia, del dolor i de l'amor, de l'amor i del dolor, de l'absència que és aquest no abraçar-nos avui, no bufar espelmes demà. T'escriuré perquè vull, perquè m'ets, perquè hi ets. I perquè tinc les paraules per fer-ho.   


dimecres, 23 d’abril de 2014

no tant avui


Las raíces del árbol parecen la mano de una mujer mayor,
que espera que cuanto antes otra mano la acaricie.

Kirmen Uribe, "El río" 

Mi madre sigue dándome a luz 
Existo miles de veces 
Mi madre sigue muriendo en mis entrañas 
Anise Koltz, Cantos de rechazo

La senyora Conxita té noranta-nou anys i la mirada sense ombres. "Jo aviat me n'aniré", em diu, amb un somriure net. I de seguida: "I tu, ets soltera?" Li dic que sí, tot i que et penso, i ella s'exclama, i em diu allò, "Ja trobaràs algú!", i penso en les persones que he trobat i re-trobat i desitjat i estimat fins al moll de l'os. "Jo aviat me n'aniré", em torna a dir, amb els ulls tranquils. Aviat. És més fàcil acaronar-li la mà a ella que tornar amb la mare, que m'espera a la cadira de rodes, davant de la finestra, amb una rosa vermella a la mà. És més fàcil amb ella, amb les altres. Elles no em moren a les entranyes cada dia des de fa no sé quants anys. Elles no em fan, no em són. Puc acaronar-los la pell transparent de les mans i estimar-los la tremolor, la soledat, la follia. Elles no m'arrenquen versos abismals ni em fan dibuixar finestres amb porticons de fusta per on pugui escapar algun dia de la tristesa. És més fàcil amb elles, sobretot els dies que vinc sola, sobretot els dies que m'ha costat no dormir amb tu, sobretot quan ha plogut i he perdut en algun lloc l'enèsim paraigua. 

No tant avui. La beso, l'acarono, m'acomiado (Te quiero mucho, poquito, nada). Salto per la finestra. Fa sol, avui. I el cel és net. I jo encara no me'n vaig. 

dijous, 17 d’abril de 2014

poquito, nada

Cubierta de un cuerpo 
que se cae a pedazos 
vuelvo a mi madre
Anise Koltz, Cantos de rechazo 
(traducció: José M. Holguera)



Avui no hi vas. T'ha costat massa, aquest cop, recuperar el somriure, i et fa por que se l'endugui un cop de vent si obres una mica la porta. Espera'm, li dius, fluixet, des de la cuina de casa. Espera'm. Talles la ceba molt fina, com et va ensenyar ella, i la penses només un moment --una mica de corrent d'aire. Tornes a la ceba com si fos un mantra. A la ceba, al coriandre, a la fulla esmolada del ganivet. A les tortitas de civada que espeteguen en l'oli bullent mentre escoltes Sabina després de mesos, després d'anys. Penses en les plantes que has intentat salvar aquesta tarda. En la terra que t'ha ennegrit les ungles i en les arracades blaves que t'ha regalat l'amiga. Algun any plantaré margarides, li dius, fluixet: el dia que et digui "Te quiero mucho" i tu ja no puguis dir-me "Poquito, nada". Desfàs el nus saltant per damunt de les estrofes de la cançó --y morirme contigo si te matas, y matarme contigo si te mueres--, i penses que avui ja no vols aquests amors. Que has escollit per sempre les paraules que no fan morir per dintre. Espera'm, espera'm uns dies encara. Vindré abans que em calgui plantar margarides per oblidar l'oblit. I les desfullaré totes, una a una, quan vingui la primavera. Te quiero mucho, poquito, nada

dimarts, 8 d’abril de 2014

al seu lloc

El corazón regresó a su lugar.
Y el sillón ya no estuvo tan vacío.
Oliver Jeffers, El corazón y la botella

Estrelles. Vaixells. Una barca que voreja l'illa. Balenes blaves i abelles de vellut. Margarides blanques, petites. Un arbre tot sol entre la terra i el cel. Sargantanes, cueretes, llangardaixos. Un dragó immòbil a la paret de casa. Llàgrimes de sant Llorenç. Camins de l'illa, tanques de fusta, quilòmetres i quilòmetres de paret seca. Vespes i escorpins amagats sota les pedres. Una serp barrant el camí. Ponts de fusta que travessen la riera. Branquillons i fulles seques aigua avall. El primer sol de l'any a la pell de les galtes. Petons a les galtes. Abraçades sense tels de vidre. Bruce al mòbil quan em truques al matí per animar-me. La teva mà forta, els teus acudits dolents, les teves pigues menudes. El mar, esclar. Les roselles, una rosa, les tulipes. El sol al balcó. El balcó. Oli picant. Olor de torrades fregades amb all. El dit de la mare resseguint-me una a una les arrugues del front.   

Tornar a omplir la butaca buida. I que torni el cor al seu lloc, sense gàbies de vidre.


diumenge, 6 d’abril de 2014

que vulgueu, si voleu

Fotografia: Andrew Sims

Qui sap què se'n devia fer, del pont. Qui sap si n'hi va arribar a haver mai, de pont. Si ens sostenia de debò. Si algun dia ens va permetre passar a l'altra banda sense haver de sortejar l'aigua, sense haver de dur escorpins a l'esquena que et prometien que mai, mai de la vida, no et clavarien el fibló --no veus que jo també m'ofegaria amb tu? Potser el pont era massa fràgil per suportar aquesta darrera ventada. Potser és que jo no he sabut mai què fer amb els escorpins i vosaltres ja fa temps que heu arribat a terra ferma i passegeu vora el riu sense voler saber res de l'altra banda. Potser és que això ha deixat de ser un riu i torna a ser l'oceà que ens separava de la mare. Que ja no sabem riure quan caiem de cul. O que no volem retrobar-nos amb la nostra mirada antiga d'immigrants desorientats, infants perduts amb els llavis entreoberts i el desconcert etern a les pupil·les

Que faig el que puc, això volia dir mentre em sentia lluny i em separava un tel de vidre de cada intent d'abraçada. Que ho visc com puc. Que no en sé més. Que avui només sé ser un pal de fusta mig podrit dins de l'aigua que no fa gaire sostenia alguna cosa que s'assemblava a un pont. Que vulgueu, si voleu, estimar-me també així --estimar-me també ara.