dimecres, 31 de desembre de 2014

si no et retorna a casa


Tot sobra en aquest vers
si no et retorna a casa.
Tan cert, ja ho veus: encara 
escriure és esperar-te.
Mireia Calafell, "Encara", Tantes mudes

escalfo llet de civada en un cassó i me la bec a xarrups per fer-me passar el fred i la pena. Escriure ja no és esperar-te. És retenir-te, tan sols, mentre te'm vas fent sorra engrunada entre els dits. Hi eres tan poquet, avui. M'he demanat on és la vida quan et perdo l'ombra dins el laberint. On és casa, on és la terra que m'arrela i em sosté quan bufen tramuntanades, on són la sang i el desig, la fam i les ganes. T'he deixat anar en un revolt del camí, just quan tornaves a enfilar les escales del cerro i buscaves insistentment les petjades de l'àvia, i me n'he anat no sé on, al vent de l'illa, a les abraçades dels nebots, a la complicitat de la germana, a les moreres despullades a cop de xerrac. Tot sobra en aquest vers si no et retorna a casa. Res del que he escrit no t'ha retornat a casa. Res del que escric no et retorna ja. Em sobra un llibre sencer i em falta la llet de civada que m'escalfaves en un cassó cada vespre perquè m'adormís tranquil·la. Em sobren la pena i el fred, aquesta nit. I totes les paraules que escric per espolsar-les.

4 comentaris:

Manuel (Vic) ha dit...

Hola Sónia,

Crec que tot el que escrius te la retorna i es quedarà amb tu per sempre. No deixi d'escriure. No deixis d'escriure-LA.

Bona revetlla i bon 2015. Salut i il·lusió.

Anònim ha dit...



*

¿on és la vida
rere un mirar perdent-se,
on no hi ha petja?
(si el verb era al principi,
pel vers la vida torna)

*

Albert Gavaldà 'Corb-Blau' ha dit...

No podria afegir-hi res que no em digués que tot sobra en aquest comentari si pretengués tocar el que no sé. Hom pot sempre, em aquests casos, parlar per boca d'altri. Ara he recordat allò que digué Rilke en algun lloc, que ara no puc citar literalment, una cosa així com que hi ha alguna zona de nosaltres d'on no pot sortir cap mot, perquè mai cap mot no hi ha penetrat. Al final, tanmateix, res no torna mai, si la casa és el 'defora'. Però de la casa que ets tu i som nosaltres, res no en marxa mai. Ni amb l'oblit.

Lita ha dit...

És preciosa l'entrada Sònia. Sentir així hauria de ser un consol per l'amor. T'envio una forta abraçada.