dimecres, 17 de desembre de 2014

I Déu, potser, en algun lloc



Amigues, amics,
Avui, després de mesos d’espera, hem tingut molt bones notícies de Serveis Socials. Estic emocionada i no puc deixar d'agrair-vos tot el suport que ens heu donat, a mi i a la meva família, en tot el procés que hem viscut els darrers anys, directament o indirectament, presents de cos o d'esperit, des de l'altra banda de l'oceà o des d'enllà dels Pirineus, des del País Valencià i des de tots els racons del Maresme, el Vallès i anar sumant. Gràcies per l'amor, per la companyia, per les abraçades. Gràcies pel Reiki, per les passejades, pels correus electrònics, per les trucades. Gràcies per escoltar-me(-nos), per llegir-me(-nos), per ajudar-me(-nos) quan els problemes pràctics semblaven irresolubles. Gràcies per les escapades a Arbúcies, per les escapades a Tolosa, per les escapades al Montseny, per les escapades al mar. Gràcies pels relats de lesbianes amb final feliç, per les Festes Feministes que ens empoderen, gràcies pels versos i la música que heu volgut compartir amb mi, amb nosaltres. Gràcies pels arbres darrere de les finestres. Gràcies a la bruixeta de capçalera (el millor wifi esotèric del món!), a les companyes de feina que fins l’últim dia m’han demostrat la seva estima, gràcies a la meva Thelma particular, a les princeses cavaller que agafeu el relleu i canviareu el món. Gràcies al meu oracle (et vaig fent el monument!), a la poeta fotògrafa que m'amoroseix els matins amb petites píndoles de bellesa, als àngels de la guarda que m'arreglen els desperfectes de la casa i de l'ànima. Gràcies a l’amic que guarda l’Àguila Negra i el xèrif Carson a la butxaca i amoroseix la quotidianitat grisa amb versos i fotografies capaces d’il·luminar els dilluns més grisos. Gràcies a l’Anònim que em deixa haikus perfectes al blog, al poeta que troba les paraules que a mi m’han faltat alguns dies de desànim ("te miro y me duele el arco de tu espalda"), a la poeta que ho diu tot amb quatre versos ("Vindré demà / i serà massa tard / per a totes les coses / que avui tampoc t'he dit"). A l'amiga que em porta de farra quan cal una farra. Als bons amics i amigues de Menorca, que sempre han acollit la mare amb tanta tendresa. A la companya que s'escapa a buscar-me Rescue perquè em retorni el somriure, i a la que no em deixa mai sola (mai, mai, mai).


Avui he pensat en tots vosaltres, en totes vosaltres.


Bona vida a tothom!

5 comentaris:

calaix ha dit...

m'alegra llegir el que has posat més amunt: les bones notícies.

un somriure, potser petit i de lluny, però de tot cor.

:-)

la vida té vida pròpia ha dit...

Gràcies! :)

Eva ha dit...

T'adoro, t'adoro, t'adoro... No puc dir res més!!!!!!!!!!!!!

Anònim-2 ha dit...

Jo no sé si sabré respondre els haikús d'Anònim. Si me'n sortia tindríem un Renga, a la manera clàssica. Seria un Renga petit, és clar... Vejam:

La por a les fades,
a entendre tota xamba
a dar tendresa.
(Espant d'amar poc, d'esma.
Tenir la vida fesa.)

Anònim ha dit...




*

d'on ve la força?
d'on, el que som més nostre?
només dels altres.


*