dilluns, 17 de novembre de 2014

un poc de refugi

Amanda Sandlin
trobar la sortida
no deu ser tan important com et penses
I Déu en algun lloc

has pujat fins aquí dalt amb l'esperança que albiraries el refugi. Però només hi ha una altra vall nua i encara un altre cim al fons, una baula més d'aquesta cadena de muntanyes que sembla que no hagi d'acabar-se mai. Potser val més que no s'acabi. Probablement no vols que s'acabi. Però agrairies, aquesta nit, un poc de refugi. Mitja teulada, ni que fos, i un tros de paret que aturés el vent. Una manta suau d'aquelles que pesen tant, i una bossa d'aigua calenta. Guants de llana amb dits i un miracle de brou bullint entre les mans. Has tornat a dormir abraçada al coixí --no ho diguis a ningú-- i has fugit dels versos perquè avui no podies suportar que et remenessin gaire l'ànima. T'has tancat a la cuina a pelar patates i a fer bullir bledes i a buidar la ment, que no deixa de ser una mica com buidar el cor. I has fet un altre esforç per enfilar-te a l'enèsim cim, i només hi havia una altra vall pelada, i encara un altre pic al fons, una baula més d'aquesta cadena que se t'està rovellant a les mans. I cada cop més fam. I cada cop més fred. I el refugi a les ganes soterrades sota la pell.


6 comentaris:

Oscar Ramírez ha dit...

colpidor.

Anònim ha dit...



*

sense refugi,
i aquest mai no acabar-se.
(desig, estima'm)

*

la vida té vida pròpia ha dit...

estima'm, desig, estima'm... no em deixis a la intempèrie...

ester ha dit...

No és just que porti tants dies llegint-te i pensant que com m'agrada com expliques i que no digui res... Doncs això, que m'agrada molt, el què i el com... Gràcies, Sònia!

la vida té vida pròpia ha dit...

@ester, gràcies per continuar llegint-me... Et llegeixo també, encara que no piuli! :) Una abraçada!

Dani ha dit...

Gràcies, llegint el teu text m'he sentit menys estrany, menys sol, un poc normal.